Segurament el que més m’ha alarmat, i entristit, en els darrers anys és l’onada, la gran onada, d’odi que, com a català, he percebut arran del creixement del moviment sobiranista i de l’anomenat procés. Aquest odi (no sabria anomenar-ho d’una altra forma) s’ha manifestat i es manifesta de moltes formes i en moltes dimensions, però no és més que una profunda animadversió a la catalanitat (i al catalanisme, que n’és la seva expressió política, en les seves diferents variants).
Jo mateix solc advertir que parlar en general sempre suposa mentir. Però no disposem d’altra via, a l’hora d’abordar determinats fenòmens, que generalitzar, que recórrer a l’abstracció. Això sí, procurant de no treure conclusions a partir d’anècdotes o elements aïllats, provant, en definitiva, de situar les coses en el seu context.
Abans confessava la meva alarma davant aquesta onada d’odi i de total incomprensió (de manca d’això que ara en diem alteritat) per part de l’espanyolitat, o d’una certa forma d’espanyolitat, per ser justos. Dicta la tercera llei d’Isaac Newton (o d’acció i reacció) que tota força exercida en un sentit desencadena una força igual en sentit contrari. ¿És això el que ha passat quan una part molt important dels catalans ha reclamat decidir sobre la possibilitat d’un Estat independent? Diria que en part sí, però afegiria que en el cas català no ha passat només
això, ni de bon tros. Perquè l’onada d’animadversió no s’inicia amb el moviment sobiranista actual. No comença de zero. Compta amb un dens substrat que es remunta molt de temps enrere en la història de la cultura política i social espanyola.
ÉS IMPOSSIBLE retrocedir tant, però sí que es imprescindible revisar l’evolució des de la Transició fins al moment de la proposta del nou, i fracassat, Estatut. El pujolisme, que és una evolució del catalanisme tradicional, considera el pacte de 1978 el començament d’una transformació de la mentalitat espanyola. Resulta coherent amb el catalanisme polític nascut en el darrer terç del segle XIX. Es tracta, esquemàticament, de col·laborar a fons en la modernització i el progrés econòmic espanyol amb el convenciment que això comportarà un definitiu canvi de mentalitat en la societat.
Tanmateix, aquest canvi de mentalitat no s’ha produït, fonamentalment perquè per part espanyola mai no hi hagut la sòlida voluntat –excepcions a part– d’impulsar una pedagogia en aquest sentit. Al contrari. Ben aviat els prejudicis anti-catalans tornen a ser usats per a finalitats políiticoelectorals. Ho farà sobretot la dreta, però també l’esquerra espanyola. Fins que en la seva segona legislatura (2000-2004) i amb majoria absoluta, José María Aznar aposta sense embuts per la regressió. És el que el PP va anomenar «la segona Transició». Es tracta de recuperar sense manies el projecte assimilador i centralista al qual alguns mai no van renunciar.
El procés de reforma de l’Estatut té dos moments molt il·lustratius. El PP demanant firmes contra el projecte en taules repartides per tot Espanya (s’invitava a firmar «contra los catalanes») i el socialista –i president
de la Comissió Constitucional– Alfonso Guerra vantant-se públicament d’haver «cepillao» el projecte com els fusters fan amb els taulons. La feina la va rematar un Tribunal Constitucional contaminat de partidisme, que va fer malbé un Estatut aprovat pels dos parlaments i, el més important, pels ciutadans. Tot plegat acaba convencent molts catalans que el pacte de la Transició ha resultat una aixecada de camisa. No sols això. Per a ells, la fórmula clàssica –participació positiva de Catalunya en el projecte espanyol a canvi del reconeixement de la diversitat nacional– no ha funcionat perquè no pot funcionar i, en conseqüència, mai no ho farà.
A PARTIR de la crisi de l’Estatut, la catalanofòbia és esperonada encara més, exponencialment, en una espiral malaltissa, embogida. Alguns al·legaran que la catalanofòbia és conseqüència de l’odi projectat pel sobiranisme contra l’espanyolitat. No és cert. Aquí tampoc no es s’acompleix la tercera llei de Newton. El moviment a favor de l’autodeterminació i la independència no és ni ha estat antiespanyol. No té res contra l’espanyolitat ni contra el ciutadà espanyol del carrer, però sí, i molt, contra els aparells de l’Estat i els poders mediàtics madrilenys. Per descomptat, es poden trobar excepcions, fins i tot excepcions cridaneres, però, malgrat el que repeteix la més miserable propaganda unionista, la realitat és que el moviment sobiranista no és supremacista ni res que s’hi pugui assemblar, com no ho és el catalanisme. Tot al contrari.