Oblidem-nos ara de la fal·lera de Pedro Sánchez per preservar el sistema, el dit règim del 78, d’elements estranys i distorsionadors. I oblidem-nos també del narcisisme de tots plegats. I fixem-nos per un moment en el quart home del vodevil, Albert Rivera.
Rivera va ser acuradament seleccionat pels rics i els poderosos, una bona colla d’ells amb taula reservada a l’Ibex 35. El van fitxar de la pedrera catalana per tal d’apuntalar el sistema de poder espanyol en un moment en què trontollava. Rivera, per la seva banda, es va creure que ell i Ciutadans serien el relleu del PP corrupte de Rajoy. Van tocar-ho amb les pometes dels dits, però la moció de censura contra Rajoy va canviar-ho tot. Desconcertat, Rivera va emprendre un viatge embogit direcció a l’extrema dreta. A les eleccions andaluses no va poder superar el PP. Després va pactar per primer cop amb Vox i es va manifestar, amb Casado i Abascal, a la plaça Colón. El 28 d’abril tampoc no va superar el PP. Fracàs.
Els rics i poderosos li van recordar aleshores que l’havien patrocinat per reforçar el règim del 78, no per posar bastons a les rodes. I que ara tocava assegurar que el PSOE governés sense podemites ni independentistes. Orgullós i egòlatra, no els va fer cas. Va abandonar-lo gent que va creure ―mira que s’havia de ser ingenu― que Ciutadans era un partit liberal. També els que, des del nacionalisme espanyol més d’esquerres o més de dretes, li reclamaven el mateix que els de l’Ibex. Tampoc a ells no els va fer cas.
Tossut, va continuar endinsant-se en el laberint. Així, va fer un paper d’estrassa durant els dos intents d’investidura de Sánchez. Repetia que Sánchez era el “cap” d’una “banda” amb comunistes, secessionistes radicals i filoetarres que tenia un “pla”: repartir-se el “botí”, això és, Espanya. Ho repetien ell i els seus com si fossin un cor de guacamais. A l’estil del que fan Trump o Salvini. Ho repetia passés el que passés, tant si semblava que hi hauria acord entre socialistes i Unidas Podemos com si no, que és el que va resultar finalment.
Ara es fa molt complicat pensar que Rivera pugui trobar la sortida del laberint. Perquè ha perdut aliats rics i poderosos, així com algunes peces importants del seu partit, però sobretot perquè la seva estratègia és demencial: si algú vol votar la dreta, sempre preferirà l’original ―PP, Vox― i no la còpia, per molt que aquesta còpia s’hi escarrassi.
No sols això: Rivera i Ciutadans s’han posat en greu risc. I poden quedar reduïts a molt poca cosa si el PP és prou hàbil ―ja ho veurem, Casado tampoc no és cap ment privilegiada― i s’erigeix i consolida com el partit útil per al sistema que molts sectors demanen.
Per aconseguir-ho, i convertir Ciutadans en comparsa, el PP només ha de donar al PSOE allò que Pedro Sánchez desitja desesperadament: un pacte d’investidura. Pactar amb Sánchez algunes grans mesures a canvi de facilitar-li la permanència a La Moncloa.
En aquest escenari, Rivera i Ciutadans deixarien de tenir sentit, mentre el territori político-electoral del PP creixeria, estenent-se des de la frontera amb Vox fins a prop del centre. Rivera i Ciutadans es quedarien sense discurs ―acusar el PP de traïdor a Espanya?― i esdevindrien secundaris, mer complement del PP per a casos de necessitat.
Davant de tot plegat, només queda preguntar-se qui assessora Ciutadans pel que fa a estratègia i comunicació. Sense descartar, esclar, que un cúmul d’idees tan brillants siguin totes obra d’aquest geni anomenat Albert Rivera.