Arran del terrible incendi de la Ribera d’Ebre i de les condicions que s’auguren per a aquest estiu, quan possiblement ―tant de bo que no― tindrem focs molt importants i destructius, es torna a debatre amb força sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències.

Assenyalen els experts que un estiu molt calorós o qualsevol episodi puntual no es pot extrapolar automàticament com a prova del canvi climàtic. Sí en canvi les tendències. I les tendències són clares: el canvi climàtic és una realitat. Un greu problema que, a més, té unes característiques que el fan especialment complex.

La primera d’elles és que es tracta d’un assumpte les causes i les conseqüències del qual no es troben en un o altre país, sinó que és un problema planetari, global. Les iniciatives individuals i col·lectives a nivell social són transcendents, i llancen un potent missatge. Però el gruix de la solució ha de venir de la política. I la política no és global, sinó bàsicament local. Cada país té els polítics i els governs que té, i també els seus interessos.

Com és sabut, els Estats Units és el segon país que, en termes absoluts, més contribueix a l’escalfament global, precedit per la Xina. Al llarg de les darreres setmanes he estat seguint de prop, i des dels EUA mateix, el debat polític sobre aquest assumpte del canvi climàtic entre republicans i demòcrates.

Resumint molt, als EUA la qüestió, lluny de convertir-se en un problema que a Catalunya en diríem “de país” ha esdevingut un assumpte partidista, és a dir, un dels elements ―un més― de confrontació entre rojos ―aquí el vermell representa els republicans― i blaus ―demòcrates―.

Donald Trump fa cas omís del canvi climàtic. Al contrari: està orgullós que ara el seu país sigui autosuficient en petroli i gas, i que a més n’exporti. La seva obsessió és promoure la industrialització tradicional, amb poca atenció a les tecnologies verdes. En el rerefons hi ha el pànic que la Xina s’erigeixi aviat en la primera potència econòmica mundial.

A més, el marc mental trumpista ―i republicà, perquè el partit el segueix, en part per convicció, en part perquè no tenen altre remei― és el de “Make America great again!”. Això vol dir aïllacionisme, mirar en primer lloc i abans que res pels interessos exclusivament americans, no implicar-se en assumptes globals, distanciar-se dels aliats tradicionals, desfer-se de compromisos multilaterals, etcètera. Per això, Trump va abandonar el 2017 l’Acord de París sobre el canvi climàtic, tal com havia promès en la seva campanya presidencial del 2016.

De la seva banda, els republicans, que ara han començat el seu procés per elegir candidat presidencial per al 2020, procés al qual han concorregut més d’una vintena d’aspirants, estan fent en alguns casos propostes molt i molt ambicioses contra l’escalfament global. Els demòcrates són favorables a tornar a l’Acord de París. Però algunes de les propostes van molt més enllà, fins a l’extrem que resulta impossible que els ciutadans estatunidencs les acceptin.

Com sol passar quan una política es converteix en una política de confrontació, no compartida ―en el cas nord-americà no bipartidista―, els diferents bàndols tendeixen a radicalitzar-se, en un cicle viciós que fa impossible l’acord. Aquesta divisió, aquesta confrontació que es dona als Estats Units, evidentment, no sols perjudica els ciutadans d’aquell país, sinó als de tot el món.

És per això important que alguns assumptes ―el canvi climàtic és d’emblemàtic, però n’hi ha més― s’excloguin de la batalla partidista, que se situïn i es mantinguin en la zona dels interessos compartits, del consens. Als Estats Units i arreu. També a Europa, Espanya i Catalunya.

Preservar aquests espais de consens no resulta fàcil. Al contrari: és més difícil ara, en temps de polarització, d’extremismes, de populismes, que uns anys enrere.

Però cal lluitar per aconseguir-ho. Per protegir algunes coses essencials de la demagògia i la radicalització. Pel bé de tots.