La situació de bloqueig que pateix Espanya mentre transcorre un estiu asfixiant presenta alguns trets inquietants, estranys i diferents de les dificultats a l’hora de formar govern després de les eleccions del 2015 i 2016. La crisi actual tampoc s’assembla a la que, amb certa freqüència, travessen altres estats del nostre entorn.

Existeix la tendència d’analitzar el conflicte actual situant el focus en la personalitat dels actors que tenen d’un rol determinant. Una altra aproximació, igualment legítima, consisteix a aprofundir en l’observació de les estratègies respectives i en l’avaluació de la seva eficàcia a l’hora de procurar els objectius buscats, que solen passar per optimitzar els resultats electorals en termes de poder.

Però l’estudi dels actors i dels moviments sobre el tauler de joc aquesta vegada no sembla suficient per entendre íntegrament el que està passant, ja que ens trobem davant una situació que mostra, com deia abans, relleus estranys i inquietants.

Un règim a la defensiva
La meva percepció, cada vegada més viva, és que l’actual sistema de poder espanyol, el de la Transició, el que alguns anomenen críticament ‘el règim del 78′, està a la defensiva. Concentrat, diria que fins i tot obsessionat, a blindar un estat de coses que va funcionar sense sobresalts realment alarmants des del cop de Tejero fins a la recent gran crisi econòmica. Aquest sistema de poder està dominat i administrat pels responsables dels aparells de l’Estat –l’alt funcionariat, la cúpula de la judicatura, el CNI i altres serveis d’intel·ligència, els comandaments militars i de la Policia i la Guàrdia Civil, etcètera– i també pels principals partits polítics i alguns dirigents destacats del món econòmic. Tot plegat amb la cooperació de grans mitjans de comunicació. Com a fermall hi ha la monarquia, en aspectes clau més rellevant que el Govern de torn, que, a diferència del que passa amb la resta d’actors, canvia amb freqüència. Es tracta d’un entramat en què les estirps familiars, les relacions personals, els grups d’interessos entrellaçats i la reputació en determinats cercles juguen un paper crucial.

No és l’objecte d’aquest article avaluar el sistema fruit de la Transició ni el seu funcionament. No obstant, sí que cal tenir present, com apuntava, que el sistema i el seu ‘establishment’ se senten menys segurs que abans. Que la crisi econòmica desvirtués el bipartidisme imperfecte acuradament dissenyat en el seu moment és sens dubte un element de preocupació. Íntimament relacionat amb això, hi ha el fet que, arran de la crisi, primer, i de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’Estatut de Catalunya, després, hagin sorgit amb força dos actors polítics –la nova esquerra al voltant de Podem i l’independentisme català– que impugnen obertament el sistema de la Transició i censuren l’‘establishment’ que en treu partit.

La meva proposta és intentar observar l’embolic de la investidura de Pedro Sánchez com la peripècia de les forces del sistema per preservar-lo en la seva forma actual o, en el seu cas, per adequar-lo a la manera lampedusiana, aïllant i neutralitzant les forces de canvi o transformació.

En aquest esquema, el PSOE s’estaria barallant per impedir que aquells actors que considera amenaçadors per al sistema –Podem i els seus aliats– penetrin a la sala de màquines del govern. Seguint la mateixa lògica, ha intentat i intenta no quedar compromès per un acord, per feble que pugui ser, amb l’independentisme. És per això que després del 28 d’abril Sánchez ha posat pegues constantment a un Govern de coalició d’esquerres i s’ha negat fins i tot a asseure’s a parlar amb l’independentisme. Encara més, Sánchez ha mostrat una bel·ligerància i falta de respecte pels seus interlocutors de la nova esquerra que porta necessàriament a concloure que el que busca no és una negociació, sinó col·locar Podem en una posició insostenible, entre l’espasa i la paret.

La petició reiterada de Pedro Sánchez al PP i Ciutadans –que no deixa de ser xocant– constitueix la demanda d’ajuda comprensible als altres dos puntals polítics del sistema –Ciutadans va ser patrocinat pel món dels diners perquè estés en disposició de rellevar un PP corcat per la corrupció o, en el seu cas, perquè pogués apuntalar-lo– perquè cooperin en la seva protecció. El problema és que tant el PP com Ciutadans ambicionen el doble premi, és a dir, esperar que Sánchez s’ofegui per, a continuació, agafar ells les regnes del sistema de la Transició mitjançant un Govern de la dreta.

* Periodista. Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL).