Infermera de molta experiència, casada i amb fills ja adults, d’un hospital públic català, un hospital d’entre els primers i més colpejats pel brot de la malaltia. A la nostra infermera l’anomenarem Carme, tot i que no és el seu nom de veritat. El que narra la Carme és real, viscut en primeríssima persona, i pot donar una idea —a desgrat que cada centre és diferent— del que està passant avui als nostres hospitals, la zona zero de la pandèmia.
Els primers dies, rememora la Carme, van ser un caos, una bogeria. Un infern. Era el mes de març. Anava a treballar adolorida per les contractures musculars, dels nervis. “La sensació d’espant que teníem era molt gran, arribaves a l’hospital i no sabies què t’hi trobaries”.
Ara, passades tres setmanes, tot sembla més controlat. L’ésser humà té una gran capacitat per normalitzar allò que no és normal. El caos s’ha pal·liat notablement, hi ha més ordre, més racionalitat, s’han anat millorant coses. Un exemple: una assistent social recorre diàriament les habitacions perquè els avis —una molt àmplia majoria dels ingressats són avis— puguin connectar per videoconferència amb els seus parents. Es fa amb un mòbil. “Els avis, pobres, alguns de bastant fotuts, fan tots els esforços i més per fer bona cara i ser loquaços. Ho donen tot. Se’ls il·luminen els ulls i la cara, revifen. Aquest és un gran moment de joia”. Malauradament, si empitjoren i han de deixar l’habitació per passar a l’UCI, s’acaben les videoconferències i el mòbil de l’assistent social.
Els metges i els infermers fan torns de 12 hores. El cansament i la tensió interna, psicològica, són grans. També la sensació d’estar complint amb el deure. Material no n’ha faltat —tampoc sobrat— i l’aprofiten al màxim. Aprofiten cada cosa fins allà on és assenyat.
A l’hospital hi ingressen les persones que necessiten oxigen, oxigen quasi sempre en altes concentracions. L’UCI és, però, el gran problema i es preveu que ho continuarà sent en el futur. Està pràcticament al límit i, per tant, és obligat triar a qui es dona un llit a l’UCI, si és que hi ha un llit per donar. ¿A aquest noi jove amb bona salut o aquesta àvia amb una colla de patologies prèvies? La nostra infermera s’ha acostumat al fet que s’hagi de prioritzar, també en aquesta dimensió tan extrema, on es decideix, pràcticament, entre la vida i la mort.
Als malalts, a més d’oxigen, els administren hidroxicloroquina —la medicació contra la malària—. Actualment les morts, per sort, es repeteixen amb menys freqüència que durant els primers dies. Cada vegada que algú rep l’alta, es produeix una petita festa a l’hospital.
La nostra infermera va deixar casa seva. S’està en un pis prop de l’hospital. S’ha aïllat de la seva família des que va començar el malson. Per ella, com pels avis dels qui té cura, les videoconferències són clau. Al cap d’uns dies d’haver esclatat la pandèmia amb tota la seva brutalitat, es va sentir malament. Tenia tots els símptomes del Covid-19. Li van fer el test, però va donar un resultat negatiu. Ella està convençuda que va ser un fals negatiu, i que efectivament ha passat la malaltia. Això, confessa, d’alguna manera la fa sentir més forta. Més confiada cada dia quan a primera hora entra per la porta de l’hospital.
En aquest temps ha vist coses que mai no havia ni tan sols imaginat que hauria de veure. La processó va per dins. Com va per dins en tots els metges, infermeres i altre personal sanitari. Sap, i està preparada per quan passi, que tot l’esforç, tot l’esgotament, tot l’estrès i el trauma afloraran. “Pateixo perquè en algun moment, quan tot plegat baixi, ens sortirà el que hem anat acumulant dins nostre”.