A la CUP estan pendents de si David Fernàndez es decideix a encapçalar la seva llista per a les pròximes eleccions al Parlament, el pròxim mes de febrer. Per la seva banda, dissabte, a Catalunya Ràdio, Carles Riera confessava que ell aspira a repetir com a presidenciable de la formació anticapitalista. En el moment d’escriure aquestes línies, desconeixem el desenllaç.

Tothom està d’acord que Fernàndez —independent i periodista— seria un molt millor candidat que Riera —psicòleg Gestalt i a qui podríem classificar de bobo (bourgeois-bohemian, en francès; aproximadament, pijoprogre, en castellà)—. Fernàndez “arrasaria”, comenta tothom, partidaris i contraris, quan es parla del seu retorn a la primera línia política (ja va ser diputat entre el 2012 i el 2015).

Fernàndez ha aconseguit, amb el seu to pausat, una bona retòrica i l’aparició constant als mitjans, fer-se simpàtic fins i tot a ulls de molts convergents de tota la vida. El seu missatge d’extrema esquerra i a vegades delirant el sap embolcallar en una aura edulcorada i de respectabilitat. En aquest sentit, val la pena evocar la cèlebre abraçada amb Artur Mas el 9-N del 2014, el dia de la consulta popular sobre la independència. Una abraçada que va anar molt bé a la CUP i, en canvi, va resultar letal per a Mas.

Parteixo de la premissa, per mi innegable, que la CUP ha estat un dels grans problemes de l’independentisme, en condicionar fortament i molt negativament l’estratègia del conjunt. Recordem, per exemple, que la CUP després de les eleccions del 2015 va vetar Mas com a president i el va enviar, com van enorgullir-se els cupaires, “a la paperera de la història”. El relleu de Mas va ser Carles Puigdemont.

En aquelles eleccions del 2015, la coalició JxSí —convergents i republicans— no van voler o saber contrarestar la CUP, que va obtenir ni més ni menys que deu diputats absolutament decisius. Aleshores els anticapitalistes van imposar l’acceleració del procés, i van forçar l’independentisme a apressar-se i improvisar per poder convocar el referèndum de l’1-O.

Per això, i pel seu programa d’esquerra radical absolutament tòxic, el millor que pot passar a l’independentisme i al país és que el cap de cartell de la CUP sigui Carles Riera. I que sigui ell qui defensi coses com el “conflicte permanent al carrer” i, en el camp institucional, el trencament de les lleis i ordres del Constitucional. La CUP anima a la confrontació tot advertint al mateix temps que “la independència no serà indolora”. ¿Per què mai no acaben de parlar clar?

No deixa de ser paradoxal, d’altra banda, que la CUP insisteixi en el seu baladreig sent, com és, la força independentista que menys repressió ha sofert —de fet, molt poca— i tingui la barra de continuar pontificant des d’una autoatribuïda superioritat moral. O que censuri durament el govern de JxCat i ERC culpant-los de la situació socioeconòmica en què es troba el país, mentre que ells, a banda de no donar cap alternativa raonable per a la crisi, exigeixen l’atac en tots els fronts i sense límits a l’estat espanyol. No hauria de ser salvar les empreses i els llocs de treball la primera prioritat?

En la dimensió nacional, no caldria en primer lloc tractar de recuperar una certa cohesió en el si de l’independentisme? Convé, a més, mirar de millorar el diàleg amb els catalans que no són ni sobiranistes ni independentistes per provar de sumar més voluntats al projecte, abans d’abocar el país a un nou enfrontament amb l’Estat, el qual avui, encara que a la CUP no ho sàpiguen, només pot acabar amb un altre fracàs humiliant.

Ja dic, tota aquesta mena de perillosos despropòsits és millor que, en definitiva, els enarbori el pitjor candidat possible, i entre Riera i Fernàndez, clarament aquest és el primer. Com menys diputats tregui la CUP, millor i més clar —o menys complicat i tèrbol— esdevindrà el futur de l’independentisme i de Catalunya.