Hi ha un assumpte alhora important i urgent que no està present, almenys no d’una manera prou visible, en el debat públic català. Ni, entre, sembla, les prioritats del govern de la Generalitat de Catalunya. O dels partits catalanistes. No tinc gaires esperances, per tant, que sigui objecte d’atenció, d’atenció seriosa, en la pròxima cursa electoral, la que ens ha de dur fins al 14-F.

No és una qüestió nova. Més aviat es podria afirmar que és la mare de totes les qüestions. Parlo de la salut actual i futura del català. Sí, és veritat que sovintegen, més o menys, els crits d’alarma sobre el declivi en l’ús del català. Crits d’alarma de persones i entitats amb autoritat en aquest àmbit. Però, d’alguna manera, és com si, des de fa uns quants anys, a la societat en el seu conjunt, als mitjans i als polítics catalanistes aquesta qüestió els fes mandra. O que el declivi del català, una llengua que cada vegada es parla menys —sobretot entre els joves— i es parla pitjor, es donés com un fet ineluctable, com quelcom al marge, sobre el qual no es pot actuar. Quelcom massa incòmode, difícil i complicat.

Tinc la sensació, a més, que, de tan ocupats com hem estat a pensar i parlar sobre l’autodeterminació i la independència, hem desatès el català. És com si tot perseguint la independència, pel camí ens haguéssim descuidat la llengua. Algú em dirà, de seguida, que la independència serveix justament per salvar el català. La meva resposta és que, primer, no podem esperar la independència —que, diria, va per a llarg o molt llarg, suposant que arribi— per ocupar-nos del català. I, segon, que tenir un estat propi tampoc no garanteix salvar la llengua.

Si considerem el català com un dels elements fonamentals que fan que Catalunya pugui ser considerada una nació, potser hauríem de començar a rumiar com ens ho farem per revertir la situació preocupant de la llengua. Perquè, si perdem el català, la nostra condició nacional quedarà fortament minvada, erosionada, reduïda. I, què volen que els digui, la perspectiva d’un estat sense nació perd molt d’encant i de sentit.

El català està malament a causa de dinàmiques internes i també perquè els qui han controlat i controlen el govern i els aparells de l’Estat, i els grans mitjans de comunicació i la cultura d’aquest mateix Estat, mai no han cregut —a desgrat del que diu la Constitució— que les identitats dites minoritàries siguin una riquesa i un actiu. Les llengües diferents del castellà les ha, percebut sempre com una nosa o bé, directament, com un problema amb el qual cal acabar pel bé d’Espanya, de les seves creences sobre el que ha de ser Espanya.

(La manera com, per exemple, la dreta espanyola i molts mitjans de comunicació van aclamar la setmana passada la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió lingüística, que imposava el 25% de castellà a les aules, va resultar un espectacle, un més, absolutament desolador).

Una cultura política incapaç de valorar la diversitat és un dels grans, per no dir el principal, problemes que té Espanya. I no sembla que això hagi de canviar.

Què ens queda, doncs? Torno al principi d’aquestes ratlles. Ens queda, sobretot, adonar-nos del que està passant realment amb el català. Ens queda pensar-hi, parlar-ne. Seriosament, enraonadament. Ens queda, finalment, ocupar-nos-en. Des del govern, des dels partits, des de la societat. I també per part de cadascú de nosaltres. Però només amb la bona voluntat dels ciutadans farem poca cosa. Calen polítiques i cal política.

Una de les fites és fer entendre a tots els catalans —parlin habitualment en català, el parlin poc o no el parlin gens— que aquest és un problema col·lectiu. Que el català és una riquesa de tots. No un assumpte només dels catalanoparlants, encara menys només dels independentistes. Per aconseguir que també aquells que no tenen el català com a llengua habitual o que pràcticament no el parlen es posin a favor del català hi ha moltes coses que es poden fer. Una és no estigmatitzar el castellà i evitar que el català pugui veure’s com una amenaça.

En segon lloc, i molt important, combatre la idea letal de dos països dins d’un país, d’una societat fracturada en dues meitats, etcètera. És a dir, combatre per terra, mar i aire allò que tant agrada i tant promouen els que aquí i allà treballen a favor de l’assimilació. Cal contrarestar amb intel·ligència els intents constants de dividir utilitzant la llengua. No és gens fàcil, perquè PP, Ciutadans i Vox (i els seus parents mediàtics) estan obsessionats a guanyar vots atiant la qüestió lingüística, i no vacil·len a l’hora de mentir, manipular i tractar d’enganyar la gent, tant de fora com de dintre de Catalunya. És necessari no alimentar aquest atemptat macabre. No és senzill, però, ja que cal confrontar la mentida, la manipulació i l’engany.

En tercer lloc, hem de recordar que hi va haver un temps en què a Catalunya aprendre català era percebut com una porta a més i millors oportunitats. Els vinguts de fora van adonar-se de seguida que si sabien català, podrien tenir un futur millor, una idea a la consolidació de la qual van contribuir de forma molt valuosa els partits d’esquerra i els sindicats. Cal que els que avui no l’empren sentin la necessitat d’aprendre català. I no solament això. Hi va haver un temps en què el català tenia més prestigi, de fet molt més, que el que té ara. Cal que el català recuperi el prestigi perdut, a tots els nivells i en totes les franges d’edat.

Convé trobar i dur a terme noves estratègies en totes dues direccions, en un context —marcat per la globalització, internet i les xarxes— que, d’altra banda, poc té a veure amb, per exemple, el dels anys setanta i vuitanta.