Sorprèn i no sorprèn la campanya per terra, mar i aire que s’ha engegat per fer veure que Salvador Illa és una mena de gegant polític i, en segon lloc i més important, per projectar la impressió que el PSC es troba com qui diu a les portes de guanyar les eleccions i obtenir el Govern de la Generalitat.
El PSC s’ha convertit aquesta vegada —com un dia ho va ser Ciutadans— en l’ariet dels poders empresarials, financers i mediàtics que pretenen acabar amb l’independentisme. Quant a aquests últims, els mediàtics, hem començat a veure aquests dies alguns articles, presumptament informatius i presumptament d’anàlisi, que fan vergonya. I els que vindran.
Han decidit tots plegats jugar aquesta carta, ras i curt. De fet, i ben mirat, és l’única que a Catalunya poden jugar, atès l’esfondrament de Ciutadans i les pobres expectatives del PP. No quedava cap altre cavall pel qual apostar. Però els semblava —assegura Iceta que també a ell— que, si aquesta vegada el PSC havia d’anar a totes, bé calia fer algun canvi, algun reforç. ¿I quin canvi millor que un fitxatge sorpresa?
El PSOE hi posa, així mateix, la seva part. Prescindeix del ministre de Sanitat quan l’ombra de la tercera onada està a punt d’enfosquir encara més l’existència dels ciutadans. Ho deixa. Pedro Sánchez no hauria fet mai de la vida aquesta operació del tot electoralista —poc justificable i difícil de comprendre des de qualsevol capital occidental— si es tractés d’una altra comunitat autònoma. Dit diferent: mai no haurien enviat el ministre de Sanitat a províncies si no fos perquè cal derrotar la greu amenaça que representa, per a ells, l’independentisme.
Ens trobem, doncs, davant d’una operació d’estat. Si no, Sánchez tampoc no hauria enviat Illa a intentar aixafar la guitarra a ERC, la seva aliada al Congrés. Tradicionalment, el PSOE sempre havia preferit respectar l’hegemonia a Catalunya dels seus aliats catalans al Congrés. Però no s’acaba aquí la cosa, atès que s’altera una altra manera de fer, en aquest cas del PSC. Per als dirigents del PSC millorar, ascendir, sempre ha estat anar de Catalunya a Madrid (sobretot si era per ser ministre). Narcís Serra, que va deixar l’alcaldia de Barcelona per la cartera de Defensa, n’és l’exemple fundacional, mentre que l’única excepció a la regla és José Montilla, que va ser ministre abans que president de la Generalitat. Que Illa faci el camí de Madrid a Catalunya ens dona igualment una idea de la determinació i de la força amb què s’està impulsant la maniobra.
Hi haurà molt de temps per parlar tant del PSC com del seu flamant nou candidat. El PSC assegura que aspira a governar. Amaga, però, que només podrà fer-ho, en el millor dels casos, amb el vistiplau de PP, Ciutadans i Vox, a més dels comuns. Tots alhora. L’altra possibilitat per al PSC és evitar un govern plenament independentista tot donant suport a una aliança d’ERC amb els comuns. El més probable, però, a hores d’ara, és que ni el PSC guanyi —i si guanya, quedi a l’oposició, com la ciutadana Arrimadas— ni governi.
Quant a Salvador Illa, diria que el seu èxit té a veure amb les seves habilitats comunicatives —demostrades en unes circumstàncies dificilíssimes, terribles, desastroses— i, pel que expliquen, negociadores (unes i altres van molt lligades). Tot això no és poc ni és fàcil. Ho dic traient-me sincerament el barret.
Contràriament, defensar que la pandèmia s’ha gestionat bé des del seu ministeri és literalment impossible, encara que la gran màquina de propaganda en marxa segur que intentarà emmascarar el que ha estat un autèntic fracàs. El millor seria que no intentessin fer passar gat per llebre en aquesta qüestió, ni que només fos per respecte a les víctimes de la Covid-19. Les dades —morts per cent mil habitants— situen Espanya a dalt de tot en el rànquing dels països que ho han fet pitjor. No sols a Europa sinó també a tot el món.