«We love you. You are very special!», va consolar Donald Trump l’extravagant multitud que havia envaït i fet destrosses al Capitoli. Va ser el cant del cigne d’un paio que mai no hauria d’haver arribat a president de la primera potència del planeta. Però ell era, per entendre’ns, en el pitjor lloc en el pitjor moment. I va tenir sort. I ha ocupat la Casa Blanca durant quatre anys. Però el milionari de la pell taronja, que ningú no s’enganyi, no és causa. És sobretot conseqüència, el símptoma d’una dolència. I els seus quatre anys com a president haurien d’actuar com una alerta.
Mai vam imaginar els grans esdeveniments que, cada cop de manera més ràpida, hem viscut. La caiguda del Mur de Berlín i l’esfondrament de l’URSS, Txernòbil, els anys dominats per les polítiques de Reagan i Thatcher, la puixança del gihadisme, amb l’11-S a Nova York i els atemptats a Madrid després, els immigrants ofegant-se a les aigües del nostre Mediterrani, la pandèmia de la Covid-19 i l’extensió impressionant del populisme, sobretot, d’extrema dreta.
Mentrestant, el pol Nord i el pol Sud es fonen cada vegada més de pressa, i la dictadura xinesa es troba a pocs anys vista d’aconseguir l’hegemonia mundial.
Res és com era
La velocitat i la imprevisibilitat. La complexitat, en definitiva, com ha diagnosticat Daniel Innerarity, defineix la nostra contemporaneïtat. Una complexitat alimentada per l’impuls de la globalització i els avenços tecnològics. Un nou món postindustrial en què res no és com era fa tan sols una generació. Per exemple: a la segona meitat dels 80, a la universitat, encara presentàvem els treballs mecanografiats. Avui, els estudiants que han vist una màquina d’escriure és perquè els seus pares guarden una vella Olivetti com a relíquia decorativa.
La globalització i canvis tecnològics radicals, íntimament relacionats, inseparables, ens han empès abruptament fins on som. I som, sense saber gaire com ha sigut, en una altra era. Quan es dona una transformació a aquesta escala, canvien les formes de produir, de consumir i de distribuir la riquesa. Hi ha guanyadors i perdedors, i una mutació de les formes de vida.
Els més de 74 milions de nord-americans que van votar Trump el 3 de novembre, com els que han convertit Vox en tercera força política a Espanya o han impulsat Alternativa per Alemanya o el Partit de la Llibertat als Països Baixos, són gent que perceben que han perdut la seva vida d’abans, i la vida que havien imaginat per a ells i per a la seva família. I que han sentit la seva identitat –aquelles pertinences, aquelles lleialtats que els defineixen– ferida, per dir-ho com Isaiah Berlin.
Sentiment de pèrdua
En conseqüència, experimenten un fort malestar, aguditzat pel sentiment de pèrdua i també de desorientació que produeix el nou món. Si en el passat la història va poder semblar un riu ample i relativament fàcil de transitar, ara hauria esdevingut un torrent abrupte en què les aigües baixen veloces, salvatges i molt amenaçadores.
A les persones que comparteixen aquest sentiment als EUA, Richard Sennett els ha anomenat ‘la Base’. És l’Amèrica desconcertada, emprenyada i radicalitzada, molt diferent, per cert, del carnaval que el 6 de gener violentava el Capitoli. Però resulta que es tracta d’uns sentiments que no sols existeixen a la terra de Jefferson i Franklin. Existeixen i creixen, arreu, i de forma molt inquietant, en les democràcies liberals. Unes democràcies que, encaixonades en els límits polítics dels seus estats, són incapaces de corregir i canalitzar les forces titàniques que modelen el futur, com les empreses financeres globals o les grans plataformes tecnològiques.
Receptes simples, problemes complexos
No és estrany que en els nostres dies –sotmesos com estem a una allau constant i indigerible d’informacions i estímuls de tota mena– proliferin les bombolles –que ens aïllen dels que pensen diferent–, les cambres d’eco –on sentim el que ens agrada sentir–, la desinformació i les mentides. I les receptes simples davant problemes complexos i les teories de la conspiració.
Tot neix del mateix malestar i de la mateixa torbació. Necessitem falcar els nostres sentiments i els nostres febles arguments. Simplificar, que significa poder d’alguna manera explicar el món i explicar-nos a nosaltres mateixos. Conjurar l’embull, la desorientació i la dissonància, consumir missatges que ens alleugin, que actuïn de bàlsam davant la irritació que sentim a la pell i a l’esperit.
No, els votants de Donald Trump, o de qualsevol altre com ell en el present o en el futur, no són extraterrestres. No són producte tampoc de cap mutació estranya, ni persones especialment malvades. No són radicalment diferents de tots nosaltres. Per això el que tenim al davant és tan perillós.