Curiosament i contra pronòstic, la batalla dels indults dels presos independentistes se li està fent costa amunt al PP. No és solament que no estigui sent un passeig triomfal. No és solament que les firmes no vagin ni de lluny tan bé com van anar antany. O que en la manifestació de Colón Pablo Casado no sabés gaire com posar-s’hi, dubtós com estava entre treure pit al costat de l’ultra Santiago Abascal o amagar-se rere les faldilles de la sempre impetuosa Isabel Díaz Ayuso. És que l’assumpte dels indults està tenyint la imatge de “liberal” de Casado per projectar-lo com algú intolerant, radical, que s’obstina en el càstig perquè no té cap proposta acceptable sobre Catalunya.
Així és que divendres Casado esclatava tot carregant contra tothom. Va titllar de “còmplices” patronals, sindicats i bisbes catalans. Còmplices de Pedro Sánchez, que està a punt d’indultar els independentistes. Casado exhibia el seu nerviosisme perquè s’adona que allò que havia de ser, va creure, un gran negoci electoral, no ho serà tant, potser gens.
Casado perdia el control davant els mitjans durant la presa de possessió de Díaz Ayuso com a presidenta de la Comunitat de Madrid. No deixa de ser significatiu que el líder del PP fes servir l’epítet “còmplice”, que és el que va elegir Díaz Ayuso quan va voler utilitzar el Rei contra Pedro Sánchez. En aquella ocasió, diumenge dia 13, en la concentració a la plaça de Colón, ella bramava: “¿Qué va a hacer el Rey de España, va a firmar esos indultos? ¿Le van a hacer cómplice de esto?”.
Aquestes dues frases revelen molt més del que sembla. Ens donen una valuosa pista de com pensen determinats polítics de la dreta espanyola. Per començar, Díaz Ayuso introduïa una mentida greu, ella que, com els seus, diu estimar tant la Constitució, perquè el Rei no pot elegir si firma o no firma. Senzillament, està obligat a fer-ho. En fer la pregunta, Díaz Ayuso estava assenyalant que el Rei hauria de fer el que realment li ve —segons ella— de gust, és a dir, mantenir els presos entre reixes.
El perill a partir d’ara és que el que pel sobiranisme és el punt de sortida, Pedro Sánchez ho faci passar com el punt d’arribada. Que faci veure que fets els indults, acabat el problema
Allò no dit però que alena en el discurs de Díaz Ayuso és que, de fet, el Rei és dels seus. Ergo: l’esquerra li fa fer coses al monarca que ell no vol fer. Com ara, quan els socialistes i els podemites sotmeten el Rei a “una humiliació” obligant-lo a firmar els indults d’aquells que el tenen “com enemic a batre”, oimés perquè, va recordar la presidenta madrilenya, Felip VI representa la unitat d’Espanya i va deixar ben clara la seva posició amb el seu discurs del 3 d’octubre de 2017 (recordem-ho: quan era el PP qui estava en el poder).
Com tantes vegades abans, els suposats defensors del Rei, molts dels quals tenen més de postfranquistes que de neomonàrquics, posaven Felip VI entre l’espasa i la paret, en una situació francament incòmoda. Tant és així que, davant les paraules de Díaz Ayuso a la plaça de Colón, la Casa del Rei va haver d’emetre un comunicat aclarint que el Rei firmaria els indults.
Ahir Pedro Sánchez va ser al Liceu per “vendre” els indults i rebre aplaudiments i copets a l’espatlla d’agraïment. També per fer campanya electoral —les campanyes són permanents, com se sap— a Catalunya. És legítim. Però el que no pot admetre el sobiranisme és que Sánchez pretengui fer beure els catalans a galet. Que pretengui fer passar bou —els indults— per bèstia grossa —una solució real al conflicte.
I aquest és el perill a partir d’ara. Que allò que és condició necessària, imprescindible, per poder asseure’s a parlar, esdevingui, mitjançant una sèrie de maniobres comunicatives i de propaganda, el punt d’arribada, el final. Que el que pel sobiranisme és el punt de sortida, Pedro Sánchez ho faci passar, davant Catalunya, però sobretot davant d’Europa i del món, com el punt d’arribada. Que faci veure que fets els indults, acabat el problema.
Per aquesta raó, resulta enormement positiva la imatge de complicitat i sintonia que projecta la trobada entre els presidents Pere Aragonès i Carles Puigdemont de divendres. El sobiranisme s’ha de conjurar per evitar que alguns caiguin, intencionadament o sense voler, en un excés de credulitat. Més específicament, que els indults aconsegueixin desmobilitzar o facin caure en el desistiment una part del sobiranisme. Que s’oblidi poc o molt que, com va dir Aragonès, malgrat els indults la repressió continuarà colpejant ferotgement, i que no acabarà si no es produeix l’amnistia. Que s’oblidi poc o molt, sobretot, que l’aspiració de Catalunya no és la llibertat —justa— d’un grapat de persones, sinó poder decidir lliurement el seu futur com a poble.