Tot apunta, i així està previst, que demà dimecres a Waterloo es produirà la primera trobada cara a cara entre els líders d’ERC i el de Junts, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, des de la tardor del 2017, quan, després de la fallida declaració d’independència, el primer va optar per quedar-se a Catalunya i el segon per marxar a l’estranger.

Des d’aleshores, i especialment a partir de la convocatòria, pel 155, de les eleccions del 21 de desembre de 2017, aquests dos homes han dirigit des de la distància la guerra sorda que els ha enfrontat a ells i a les seves dues formacions. És per això que acordar la trobada no ha estat fàcil. Si les diferències i les malfiances ja eren enormes quan governaven junts —un, Puigdemont, com a president, i l’altre, Junqueras, com a vicepresident—, les coses després, amb un a la presó i l’altre a l’exili, no van deixar d’engrandir-se.

Alguns llibres disponibles expliquen prou bé què va passar. Vegeu, per exemple, M’explico, de Puigdemont, o un altre volum que acaba d’aparèixer just ara, Enemics íntims, d’Oriol March i Joan Serra Carné, dedicat justament a radiografiar les relacions entre republicans i junters. El gir de 180 graus d’ERC, després d’empènyer Puigdemont perquè declarés la independència, o la negativa de Roger Torrent a investir president Puigdemont, el 30 de gener de 2018, són només dos dels greuges que han marcat a foc una relació tortuosa, molt complexa.

S’ha avançat que en l’encontre de demà a Junqueras l’acompanyaran Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell. Cal suposar que el president Puigdemont tampoc no els esperarà sol a la casa de Waterloo, sinó que el flanquejaran segurament altres exiliats o persones de JxCat. Què volen que els digui. Si això —que la trobada, serà, diguem-ne, entre delegacions— es confirma, no em sembla una bona notícia.

Perquè el que és urgent, urgentíssim, és que ells dos es trobin a soles. Junqueras i Puigdemont no són amics. Són dos polítics que per força s’han d’entendre, almenys en una colla de punts fonamentals. Però el primer a fer no és això. El primer és que es tanquin durant les hores que faci falta per tal de poder dir-se a la cara tot el que s’hagin de dir, per poder aclarir tot el que hagin d’aclarir. Per fer catarsi i provar de fer net. Si les sospites, l’animadversió i el rancor acumulats al llarg del temps no desapareixen, difícilment podrà haver-hi una entesa política que és imprescindible.

El primer pas és, per tant, dir-se tot el que s’han de dir, que no és poc, provar de comprendre’s mútuament —amb empatia— i, en el cas que hi hagi coses que no es puguin perdonar, ser capaços de guardar-les en un calaix ben fondo, tot mantenint-lo tancat amb clau mentre tots dos tinguin la responsabilitat que tenen, que no és pas petita.

Aquesta catarsi personal no es pot fer si un i altre estan acompanyats d’una colla d’altres persones, de la mateixa manera que entenc que no es podia dur a terme mentre Junqueras era a la presó. Tanmateix, toca provar-ho. Si l’independentisme vol tirar endavant, caldrà un retrobament en el sentit profund, i no tant físic, del terme. Faran falta aquestes hores un davant de l’altre, hores de coratge i sinceritat. I també, espero, hores guiades per la clara consciència de la necessitat d’entendre’s, de poder treballar realment plegats.

L’encontre entre les persones és previ i condició necessària a l’encontre entre els polítics. Això és, per començar a treballar de veritat i poder arribar, anar arribant, a acords concrets sobre què cal fer i com cal fer-ho. No se m’escapa que ERC i Junts són partits de naturaleses molt diferents, però encara se m’escapa menys que governen plegats el país —a la Generalitat, a molts ajuntaments— i, a més, que sense col·laboració i entesa entre ells l’independentisme ho tindrà encara més difícil per avançar.

Resumint-ho, cal que d’una vegada Junqueras i Puigdemont, i amb ells els seus seguidors, posin de veritat el país per sobre del partit, per costa amunt que se’ls faci. Que demostrin que poden vèncer l’animositat i l’antagonisme per col·laborar lleialment, malgrat el passat.

La trobada de demà dimecres s’ha de prendre, doncs, senzillament com una trobada entre gent d’una banda i de l’altra que fa molt que no es veuen. Una trobada preliminar. No me’n queixo, com a mínim servirà per pal·liar el mal regust provocat pel fet que els presos, en sortir de les cel·les, anessin a retrobar-se només amb els del seu partit, els d’ERC a Suïssa amb Junqueras, els de Junts a Waterloo.