Hem assistit recentment a les dues crisis més serioses del govern Aragonès des que es va posar en marxa a finals de maig. La investidura de Pere Aragonès ja va estar precedida d’un llarg estira-i-arronsa, episodi que va incloure una primera votació fallida i també, en un moment donat, el trencament de les negociacions amb Junts per part dels republicans, qui, de forma poc comprensible, havien optat per prioritzar el pacte amb la CUP.
La crisi entorn l’ampliació de l’aeroport del Prat va tenir com a detonant els dubtes que, de cop i volta, van assaltar ERC sobre el projecte i com havia de procedir el govern català. ERC va vacil·lar ostentosament, cosa que van utilitzar Pedro Sánchez i Aena per enterrar una inversió de 1.700 milions. En la segona crisi, que es va solapar parcialment amb aquesta primera, va ser Aragonès qui va vetar els representants proposats per Junts per Catalunya per a la taula de diàleg amb el govern espanyol. Aragonès va deixar clar que només hi volia consellers, malgrat que no és això el que diu el pacte de govern entre ERC i JxCat. Un text que també assenyala, però, que els representants de la part catalana han de ser consensuats. Finalment, com és sabut, el Govern de la Generalitat el van representar en exclusiva gent d’ERC.
Després del lamentable espectacle de discrepàncies, guitzes i baralles de pati d’escola que va definir la legislatura anterior, ERC i JxCat es van voler conjurar per no repetir uns comportaments que, probablement, l’electorat no tolerarà per segona vegada. Les llargues negociacions prèvies a la formació de govern a què al·ludia més amunt van ser interpretades per alguns, potser massa optimistes, com una prova que aquesta vegada tot estaria més travat i que la determinació de no caure en els mateixos errors era sincera i ferma. Que no tornaria a passar i que, ara sí, les coses es farien seriosament en benefici tant d’uns com dels altres.
Malauradament, però, les dues crisis referides demostren que amb la determinació de no repetir el passat no n’hi ha prou.
Val a dir que l’enfrontament per qui pot o no pot asseure’s entorn la taula de diàleg continua avui obert, com demostren les declaracions d’Oriol Junqueras aquest diumenge al diari Ara. S’hi ha afegit, a més, la manca d’entesa i de coordinació pel que fa a l’espinosa qüestió de les fiances exigides pel Tribunal de Comptes als dirigents independentistes en el cas de la política exterior de la Generalitat.
La meva convicció és que calen mecanismes vigorosos, preparats i ben engreixats per quan es produeixen aquesta mena d’accidents i disfuncions, els quals, quan la col·lisió no es pot evitar, n’amorteixin el cop i en minimitzin els danys. Cal instal·lar airbags al govern de Pere Aragonès.
Ser capaç d’incorporar aquests elements de seguretat, i fer-los funcionar correctament, és imprescindible ―i goso dir que urgent―, però, òbviament, no resulta gens senzill. Sobretot si pensem que ERC i JxCat són dues forces polítiques que competeixen aferrissadament i atès també el dens historial d’avorrició mútua i personal entre alguns dels personatges clau d’aquesta història. Per no parlar d’aquells que, simplement, van per lliure sense importar-los, egoistes, gaire més.
Alguns dels que viuen aquest assumpte de prop apunten que més que una guerra oberta entre uns i els altres, el que hi ha encara entre els màxims responsables governamentals d’ERC i de JxCat és “falta de confiança”.
No és la intenció d’aquest text donar lliçons, menys encara de dictar com s’han de fer les coses. Tanmateix, hi ha un parell d’elements que em penso que són centrals si, certament, es vol aprendre a gestionar millor les crisis entre els socis de govern. Un són els ja esmentats airbags. L’altre, la capacitat d’anticipació.
L’anticipació resulta també clau. Les crisis són molt difícils d’entomar amb serenitat i encert quan no les veus a venir, quan et cauen a sobre sorpresivament. Cal anticipació per tenir temps per provar de resoldre les diferències i, en cas que això resulti impossible, poder activar els airbags. Aquesta anticipació és la que ha de possibilitar arribar a consensos i trobar punts d’equilibri. És per a això precisament que es van dissenyar un grapat de comissions, justament per abordar les divergències i els malentesos.
No pot passar, com va passar en la crisi de l’ampliació de l’aeroport i de la taula de diàleg, que les diferències esclatin un dia per l’altre. En un cas, perquè ERC va canviar de postura. En l’altre, perquè, probablement buscant posar el president Aragonès entre l’espasa i la paret, Junts per Catalunya va donar a conèixer els seus representants a la taula de diàleg només hores unes abans de la convocatòria. Aquest tipus de girs de guió fan molt complicat, si no impossible, tant poder arribar a acords com, si això no s’aconsegueix o no s’aconsegueix del tot, gestionar públicament la discrepància. És com quan a un porter l’agafen a contrapeu i ha de veure impotent, sense poder-hi fer res, com la pilota travessa impertorbable la línia de gol.