Neixen aquestes ratlles arran del desgavell, per dir-ho diplomàticament, que s’ha produït al voltant de les esmenes a la totalitat dels pressupostos del Govern i, específicament, del paper que hi ha jugat la CUP i les dues forces governamentals.
La CUP és capaç de portar el seu ideologisme fins a l’extrem, i se li’n refoten les conseqüències que això pugui tenir per a l’independentisme i la societat en general. La CUP no compleix els acords pactats, perquè, segons ells, els compromisos “muten”. La CUP és un partit capaç, per exemple, de tancar un pacte exprés per fer president Aragonès i al cap d’uns mesos boicotejar la negociació dels pressupostos, una negociació que ja va iniciar amb ganes de dir que no. La seva capacitat i determinació per fer xantatge a la resta de l’independentisme ha estat un dels grans problemes dels últims anys.
De l’altre gran obstacle se n’ha parlat a bastament. Aquest és l’animadversió i la desmesurada rivalitat entre ERC i el que avui és Junts per Catalunya.
Tot plegat condueix a la següent qüestió: l’imperatiu de la unitat independentista continua sent avui quelcom positiu, que ajuda l’independentisme, útil, o s’ha convertit en un llast, en un element que pot arribar a ser perjudicial? Atès que un referèndum d’autodeterminació no s’esdevindrà a curt termini ni segurament a mitjà, té sentit mantenir l’obligació unitària (i els mantres que l’acompanyen)? Fins quan s’ha de portar aquesta cotilla? O és una cotilla per a sempre més?
Trobo que, com a mínim, paga la pena reflexionar-hi. Donar-hi voltes.
En primer lloc, cal que tant ERC com JxCat es treguin d’una vegada la bena dels ulls. I vegin el que és evident: amb la CUP no s’hi pot comptar. Continuar confiant-hi seria d’estúpids i de suïcides. Si la CUP vol formar part de la majoria independentista, benvinguda sigui. Si no, serenitat i a buscar una altra opció.
Per tant, soc dels que subscriu el lema de “pressupostos o pressupostos”. No haver-los aprovat hauria tingut unes conseqüències nefastes per al conjunt dels catalans i, no cal dir-ho, per a la imatge i prestigi del Govern. Això no significa, com alguns diuen i escriuen apocalípticament, que la majoria del 52% de ciutadans que va votar opcions independentistes s’hagi esfumat. El que passa és, senzillament, que l’independentisme governant necessita més marge de maniobra, perquè del partit petit del suposat bloc a l’hora de la veritat no te’n pots refiar.
Cal, doncs, una anàlisi acurada i sense apriorismes sobre si la unitat a qualsevol preu manté el sentit amb la CUP fent el que fa i els dos grans partits mantenint el tipus de relació malaltissa que mantenen.
Potser les coses anirien millor sense autoimposar-se la unitat. Que els partits independentistes poguessin associar-se amb forces no independentistes, tant parlamentàriament com per governar. Potser això dissoldria, almenys en part, els recels de molts ciutadans vers l’independentisme. Potser això faria créixer el nombre de suports a un referèndum d’autodeterminació i la independència de Catalunya.
Clar que alliberar-se de la unitat forçada i forçosa hauria d’anar acompanyat de lleialtat entre els dos socis, que és el que més s’ha trobat a faltar fins ara. I, malauradament, el que continua sent més difícil d’aconseguir. Calen líders amb mirada llarga i sentit de país. Vull dir que les formacions independentistes, encara que poguessin rebre el suport d’aliats no independentistes, encara que no governessin plegades, no haurien de perdre mai de vista que el seu objectiu final és el mateix. Això implica una cosa molt important: competir amb netedat, i renunciant a voler acabar amb l’altre, tot treballant, cadascú pel seu compte, per fer créixer l’independentisme. Cada opció amb la seva estratègia i conreant el seu electorat, però tenint sempre present, sense oblidar mai, quin és l’horitzó compartit.