La confirmació de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per part del Suprem —la del 25 per cent de castellà— ha coincidit amb l’episodi de l’escola de Canet de Mar. No és el primer centre que rep l’ordre de fer més hores de castellà, la diferència és que aquest cas ha transcendit, en bona part perquè a molts pares no els ha donat la gana de callar i acotar el cap.
A desgrat del fet que la justícia faci el que ha fet a Canet és una victòria d’aquells que, no ens enganyem, estan en contra de la immersió i, com a mínim, se’ls en refot la supervivència del català, la triple dreta espanyola ha decidit convertir l’assumpte en un cafarnaüm. Com? Tot victimitzant la família que ha reclamat el 25 per cent de castellà per a la seva filla. Així, els afectats ja no són la resta de nens, sinó la família que ha aconseguit trastocar el model lingüístic de l’escola.
La veritat és que aquesta vegada PP, Ciutadans i Vox s’han deixat anar del tot. S’hi han abonat: entre d’altres, han plogut comparacions amb els jueus en mans dels nazis, dels negres sud-africans de l’apartheid o de la segregació estatunidenca, o amb l’assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans d’ETA. En el seu deliri mental i moral no sols han insultat els catalans, sinó també i de passada totes les víctimes esmentades. Però aquest és un detall que els importa poc.
Tota aquesta diarrea ha estat espargida i realimentada, dia rere dia, per una bona part dels mitjans de Madrid, uns mitjans el comportament dels quals requeriria moltíssim més espai del que tinc ara. Diré, senzillament que quan reprodueixen acríticament i entusiàsticament totes aquestes barbaritats no estan fent periodisme, sinó una sèrie d’altres coses, totes elles amb noms molt lletjos. Deixem-nos, però, de laments. I siguem pràctics, que és el que cal fer quan l’adversari és tan poderós i està disposat a tot.
Per començar, vegem quines conseqüències pot tenir aquesta ofensiva, més enllà de l’escola de Canet, que és sols el ganxo i l’excusa utilitzada.
Primer, els suposats patriotes, com Casado, tiren unes quantes palades més a la catalanofòbia que ja amara i des de temps immemorials la cultura política espanyola. Són uns patriotes ben estranys els de la triple dreta: reclamen la unitat d’Espanya però es dediquen a dividir engendrar tant d’odi com poden. Per què? Perquè molt per sobre del seu patriotisme de trompeta i banderí hi ha el seu afany de poder, de guanyar les pròximes eleccions. A més, la catalanofòbia els surt a raig, instintivament, atès que és part integral de la seva naturalesa política. En segon lloc, provoquen la reacció de la resta de la societat i de la política catalanes. Una reacció de dignitat, que, tanmateix, ells manipulen i aprofiten com a combustible per alimentar la seva foguera pudent. La tercera conseqüència podria ser la fractura de la societat catalana. Tanmateix, descarto que aquest atac aconsegueixi res en aquesta direcció. L’exageració dels insults (nazis, racistes, etarres…) i la hipèrbole de les mentides han de repugnar a qualsevol persona una mica atenta i amb dos dits de seny que habiti a Catalunya. Tot plegat és massa groller, massa aliè a la realitat.
Davant del que hem dit fins ara, poca cosa es pot fer. Només amidar molt bé les reaccions per tal de no subministrar més matèria que els abanderats de l’odi puguin reciclar i utilitzar per als seus fins.
No obstant, sí que es pot fer, emperò, una altra cosa, en una altra direcció. I aquesta seria la conseqüència positiva, molt positiva, del que està succeint. Em refereixo a una reacció de país, a tots els nivells, governamental i política, però també social i de cada persona individualment, a favor del català. Parlo d’una gran reacció, que, sense perdre de vista els objectius, cerqui també el màxim consens.
No es tracta només de la immersió a les escoles, que, com hem descobert, fa temps que pateix greus avaries, amb massa mestres que no fan bé la seva feina. (Ens indignem justament per la ingerència judicial que suposa la imposició del 25 per cent de castellà, alhora que descobrim —amb desesperació— que el 75 per cent de català sovint resulta una entelèquia.)
La gran reacció que cal no sols ha de servir perquè ens assegurem que en acabar l’ensenyança obligatòria els nois i noies sàpiguen català, i el sàpiguen bé. El problema, com ens indiquen també els estudis, va molt més enllà.
El català també morirà si molta gent l’entén i el sap parlar però no el parla. Aquí és on ens la juguem de veritat. I els estudis ens diuen que, justament, cada vegada menys catalans parlen català. Calen polítiques —en els darrers deu, quinze o vint anys s’ha produït en aquest àmbit una deixadesa incomprensible—, però també una determinada actitud de tots plegats —inclosos aquells que no tenen el català com a primera llengua— per remuntar la situació. Es tracta, resumint molt, de fer que el català sigui percebut com a útil i atractiu. Útil i atractiu a ulls de qui es planteja aprendre’l —per exemple, les persones immigrants i les seves famílies— o bé dubta de si emprar-lo més en el seu dia a dia —per exemple, els joves.
Aconseguir aquestes i la resta de moltes altres coses que calen no és fàcil, sinó realment complex. No sols perquè la dreta espanyola provarà d’impedir-ho i el PSOE no ens ajudarà o ens ajudarà el mínim del mínim. A més, s’ha de fer en un context nou, en bona part inexplorat, i que és terriblement dinàmic. Parlo de la revolució digital, que, entre molts altres àmbits, ha capgirat radicalment les relacions personals, les comunicacions i les formes de consumir cultura i gaudir de l’oci.