El ventall d’excuses, a vegades infantils, sempre cíniques, per rebutjar l’enviament d’armes als ucraïnesos és ampli. I abunden entre alguns conspicus representants de l’esquerra. De l’esquerra catalana i de l’esquerra espanyola. S’escuden els suposats pacifistes rere el lema “No a la guerra!”. Un lema que és una carbassa buida, un lema que iguala l’agressor i l’agredit, aquell a qui estan ferint, mutilant i matant amb els seus botxins. El “no a la guerra” ha portat determinats responsables polítics (Ione Belarra, Irene Montero, Pablo Echenique, Javier Sánchez Serna, Mireia Boya, Albert Botran, David Cid, Gabriel Rufián, etcètera) al no a l’enviament d’armes.
La nostra CUP ha arribat, en aquesta línia, a desmarcar-se de la declaració pactada per la junta de portaveus del Parlament, en la qual es lamentava i condemnava l’actuació de Rússia contra Ucraïna. Els anticapitalistes, a més, no s’han pogut estar de referir-se, en unes declaracions, als Estats Units i a l’OTAN com a “forces imperialistes”, i de criticar la Unió Europea. (L’altre grup que no va donar suport a la declaració conjunta va ser Vox, que va esgrimir altres motius). Tots ells, i molts altres militants del pacifisme immoral, el mateix pacifisme que tan útil va ser als feixismes dels anys trenta i després a l’URSS de la guerra freda, es compren crispetes i, a primera fila, còmodament repapejats al sofà, es disposen a veure com la cega maquinària de guerra russa converteix en carn picada tot un poble. A ells, la sang, és clar, no els esquitxarà, no els tacarà ni els camals del pantaló.
Són els que es neguen a enviar armes als ucraïnesos, civils, militars, dones, jovent que lluiten pel seu país i la seva llibertat, perquè, ens diuen, enviar armes és lleig. Som pacifistes, volem la pau, per tant, conclouen, no enviarem armes a Ucraïna. S’agafen a la creença, a l’ètica de la convicció, i es renten les mans de les terribles conseqüències d’actituds com la seva. Que còmode que resulta gronxar-se en la doctrina i obviar la realitat, els fets sempre tossuts!
I així, passen per alt el més important. En primer lloc, la guerra ja està en marxa perquè Putin l’ha engegada contra una gent que no li ha fet res. I, en segon, els agressors, els que massacren els ucraïnesos, ja en tenen d’armes, de fet, els en sobren. Els que no en tenen, els que en necessiten, els que n’imploren, són els ucraïnesos, són els agredits.
Les volen per no morir com animalons indefensos. Per, almenys, poder morir dempeus —per parafrasejar l’estalinista Dolores Ibárruri—, lluitant pel seu país i per les coses en què creuen. Per cert, tant La Pasionaria com la resta de dirigents de la República haguessin agraït infinitament haver rebut més suport militar que el que van rebre durant la Guerra Civil. Potser, qui sap, Franco ho hagués tingut més complicat o, fins i tot, potser Espanya i Catalunya s’haurien estalviat la llarga, dolorosa i trista dictadura.
Però els pacifistes immorals no distingeixen entre l’agressor i qui vol defensar-se, entre l’assassí i la víctima. Bé, de fet, sí que ho distingeixen; de fet, sí que prenen partit. Perquè no fer res, no atendre el feble, girar l’esquena a la víctima, és prendre partit. És prendre partit a favor de Putin i el tipus de sistema moral i ètic, i en definitiva polític, que encarna.
Diuen alguns dels citats a dalt que l’OTAN i els europeus es van equivocar a l’hora de tractar Rússia després de l’ensulsiada i el desmembrament de l’URSS. O bé, directament, que l’OTAN i la UE són organitzacions malvades. O recorden Iraq, Afganistan, Líbia i tot el que els ve al cap, fins i tot Xile i Vietnam. Repeteixen com lloros que els Estats Units han fet coses molt dolentes en el passat. I conclouen que no hi ha un pam de net, que tot està podrit i és una merda. Que tots els poderosos són iguals (“Les vostres guerres, els nostres morts”).
Que ningú no s’enganyi. Tot això no són més que excuses de mal pagador. Una manera de fugir d’estudi. Intents de coartada. No dic, atenció, que poques o moltes siguin mentida. El que dic és que són el tipus de ferralla que s’utilitza com a atenuant i fins per provar d’explicar (?) i, fins a cert punt, rebaixar la gravetat (?!) d’una aberració, un crim a gran escala: la matança que, ara, en aquests mateixos moments, s’està perpetrant a Ucraïna. Una matança davant la qual els pacifistes immorals ens proposen negar a les víctimes les armes que ens imploren per poder plantar cara.
Preferirien que tots plegats mengéssim crispetes mentre contemplem en directe com els soldats i els mercenaris d’una dictadura infecta turmenta tot un poble. Un poble al qual, des del sofà estant, alguns, a més de negar-li les armes, li xiuxiuegen a cau d’orella que no es resisteixi, que no es rebel·li i deixi fer al camarada Vladímir i al seus batallons de la mort.