És una llarga tradició que, cada vegada que s’acosten cites electorals a Espanya, la qüestió catalana de seguida hi aparegui, hi aflori. Tant hi fa que les urnes s’obrin a l’altra banda de la Península. Sempre hi surt. Si bé això no és nou, en els últims temps, o sigui, des que governa Pedro Sánchez amb Podemos, l’ús de la catalanofòbia en campanya per part de la dreta espanyolista és gairebé obligat, preceptiu, un must, com es diu ara. Les eleccions madrilenyes i les andaluses últimes en són dos exemples entre tants. Vist que la catalanofòbia és una recepta que sempre funciona, Alberto Núñez Feijóo ha decidit emprar-la també per provar de tombar Pedro Sánchez. Una guerra en què Feijóo jugarà tan brut i tan fort com calgui. En aquests moments, sembla com si, en només uns mesos, del polític moderat, centrista i pragmàtic que ens van vendre no en quedi absolutament res. És com si el Madrid més salvatge l’hagués engolit, fagocitat. El gallec ha trigat ben poc a fer cara d’Ayuso (i d’Aznar, i de Casado).
Aquesta possessió demoníaca s’ha anat manifestant progressivament i inexorable des del precís instant que va arribar a la capital espanyola. Tanmateix, el pas definitiu, sense marxa enrere, s’ha donat en els últims dies, quan el PP ha passat de dir que l’acord per a la renovació del CGPJ estava fet, i que ningú patís perquè una eventual reforma del delicte de sedició era un assumpte a part, una altra carpeta, que no hi interferiria, a rebentar-ho tot perquè Sánchez voldria canviar el Codi Penal. A més, novament, en els pròxims mesos els catalans serem magrejats i potinejats per provar de guanyar eleccions a Espanya (l’any que ve hi ha municipals, una colla d’autonòmiques i, després, les legislatives), ja que el PP ha decidit que la qüestió de la sedició, a més de servir com a enèsima excusa per no renovar un CGPJ, també li pot venir bé per fer molt mal al PSOE. Que el bloqueig a la justícia sigui un atac directe a la Constitució i que la UE i altres instàncies internacionals li hagin hagut de tocar el crostó al PP li importa aproximadament un rave.
Preparin-se, doncs, per veure com el PP, amb l’ajuda entusiasta de la premsa de dretes de Madrid, converteix la reforma del delicte de sedició —amb una tipificació i unes penes passades de rosca comparades amb el que és normal a Europa— en el gran hit de la temporada. A còpia de repetir eslògans, voldran fer aparèixer l’assumpte dels canvis en el delicte com el més greu que ha succeït a Espanya en els últims tres-cents anys. Tot apunta que l’estratègia està decidida, malgrat el fracàs que va collir el PP quan va voler excitar el personal amb els indults.
Mentrestant, el president Aragonès i els seus han anat venent als catalans la desjudicialització del conflicte, en el centre de la qual hi ha la reforma de la sedició, com el futur èxit de la taula de diàleg. El termini acordat, ens han dit, acaba el 31 de desembre. Que el PP hagi posat la negra banya en el delicte de sedició és, doncs, una pèssima notícia per a ERC. A més, si Aragonès vol tenir pressupostos, Esquerra haurà de votar els del govern PSOE-Podemos, hi hagi o no hi hagi finalment reforma del delicte de sedició.
Que Junts sigui fora del govern català tampoc no ajuda gens. Si abans part dels dirigents de Junts es reprimien a l’hora de desacreditar directament la taula de diàleg i, amb ella, l’estratègia republicana de col·laboració amb el govern central, ara ja no hi ha fre que valgui. Barra lliure. Aquest diumenge passat, Puigdemont, que continua exercint una forta atracció en l’independentisme, apareixia a Twitter per dir que la reforma de sedició se la posés ERC al clatell i que ell continuaria guerrejant des de l’exili.
No es va oblidar l’expresident —que va ser clau a l’hora de decantar els militants de Junts a favor d’abandonar el govern català— de llançar un últim i destructiu míssil contra la taula de diàleg. Puigdemont va revelar que dirigents del PSOE hi havien parlat, amb el coneixement de Sánchez, per convèncer-lo dels avantatges que per a ell tindria la modificació del Codi Penal. Naturalment, aquesta és una informació preciosa per al PP, que brama tot reclamant explicacions (“¿Quién es el nuevo señor X del PSOE?”, crida Cuca Gamarra) sobre la —sempre és el mateix— suposada postració de Sánchez davant dels que “quieren romper España”.
Probablement a Aragonès sols li queda resar o recórrer a un ritu asteca per provar d’evitar que la famosa taula de diàleg —i amb aquesta, l’estratègia i el relat actuals d’Esquerra— se’n vagi en orris i acabi convertida en una pila d’estelles.