Un cop trencat el govern independentista a Catalunya, la taula de diàleg —entesa en el sentit ampli de negociació entre Barcelona i Madrid— ha donat dos fruits. D’una banda, l’eliminació del delicte de sedició —amb la contrapartida de la posada en peu d’un tipus delictiu de desordres públics agreujats— i la modificació de la malversació. Aquestes dues mesures permetran la revisió a la baixa de les inhabilitacions dels líders de l’1-O i beneficiaran un bon nombre de persones que encara no han estat jutjades. A aquestes dues qüestions cal sumar-hi els indults parcials aprovats pel govern de Pedro Sánchez l’any passat. La taula de diàleg pot finalment, doncs, exhibir resultats importants. Tant és així que molta gent mai no va imaginar que es poguessin produir, un servidor de vostès, ho haig d’admetre, tampoc.
Lògicament, Pere Aragonès i ERC n’estan satisfets. I no deixen de repetir: veieu, com teníem raó? Us n’adoneu? No obstant, i sense voler posar aigua al vi, val la pena notar que totes tres concessions —indults, sedició, malversació— miren enrere. És a dir, serveixen per minimitzar o esmorteir el càstig o les represàlies per accions realitzades pels independentistes en el passat. Són totes elles unes mesures que rebaixen la punició i pretenen empetitir també les protestes per les condemnes que puguin arribar.
Esquerra es felicita pels resultats obtinguts —com va fer el president Aragonès en el seu discurs de Sant Esteve— i els situa com a primer pas, com a prolegomen, de la consecució d’una votació —en el discurs no va emprar la paraula ‘referèndum’— sobre la independència, la qual, com tot l’anterior, asseguren que sorgirà de la negociació amb el govern de Pedro Sánchez (ERC ha renunciat a un nou referèndum unilateral).
Mentrestant, Sánchez repeteix que el problema que Espanya tenia a Catalunya està resolt. Que el procés està mort i enterrat. I que, en realitat, no cal tornar a reunir la taula de diàleg. Si per a ERC els últims resultats eren el mínim, per Sánchez són el final del camí, l’arribada. Aquest enfocament és el que li permet etzibar als populars, cada vegada que s’estiren dels cabells, que el que ha passat és, senzillament, que Rajoy va anar engrossint un problema terrible durant una colla d’anys i que, en canvi, ell —Sánchez— l’ha sabut resoldre ràpidament i tot dialogant. És per això que Sánchez ha decidit tancar la carpeta catalana, almenys fins que passin totes les eleccions de 2023: autonòmiques a moltes comunitats, municipals arreu i, finalment, les espanyoles.
Com veiem, tant Aragonès com Sánchez proven de ‘vendre’ els acords assolits de forma diametralment distinta. Ho fan així potser per convicció i, sobretot, perquè es dirigeixen a ciutadans —mercats electorals, si ho volen anomenar així— diferents.
Per al primer, Aragonès, els indults, la derogació de la sedició i el canvi en el delicte de malversació són la prova que el diàleg funciona i que un referèndum acordat amb l’Estat no sols és possible sinó més a prop. Per al segon, Sánchez, els mateixos fets suposen haver acabat amb un greu problema que fracturava la societat espanyola i la societat catalana. L’independentisme està, gràcies a ell, doncs, absolutament debilitat. Naturalment, mai no hi haurà, rebla Sánchez, un referèndum d’independència.
Si els escoltem a ells, tots dos estan guanyant la batalla. Seríem davant un cas de win-win, un negoci rodó. Uns diuen que estan acostant Catalunya a la independència; els altres que han aconseguit reduir l’independentisme català a una trista ombra del que era.
Un dels dos s’equivoca.