En les eleccions municipals havíem vist al llarg dels anys tota classe de trucs, estratagemes i enganyifes. Una de clàssica, molt freqüentada pels socialistes, consisteix a fer que l’alcalde plegui a mig mandat perquè el seu relleu gaudeixi d’un temps al capdavant del consistori i arribi a les eleccions des d’una posició avantatjosa. Una altra, no menys clàssica, és aquella que consisteix a omplir o completar llistes amb gent que no és del municipi o, fins i tot, ni tan sols l’ha trepitjat mai. Aquest recurs l’hem vist fer servir recurrentment per partits amb poca implantació més enllà de les grans ciutats catalanes, com el PP. Són, aquests, candidats ‘paracaigudistes’.
Ara, però, hem descobert un nou tripijoc. És el que ja se n’ha dit fer un Collboni. La cosa, poc fàcil d’explicar, és la següent: el líder del segon partit del govern (d’una coalició de dos), el socialista Jaume Collboni, abandona l’Ajuntament de Barcelona per fer campanya contra l’alcaldessa, en aquest cas Ada Colau, i el govern del qual els socialistes continuen formant part. Sí, el moviment és força estrany, per no dir molt. Hauria estat menys incoherent si tot el PSC hagués partit peres amb Colau i s’hagués situat a l’oposició quatre mesos abans de les eleccions. Però no. Els socialistes continuen governant mentre que el seu líder i cap de llista es dedica —trencant la seva solemne promesa als ciutadans de completar el mandat— a fer oposició, oposició a qui va donar el poder i amb qui ha governat. Collboni s’enfrontarà a Colau, però inevitablement també al PSC i a si mateix. Collboni contra Collboni. Bravo.
Per què un senyor i un partit que van pel món parlant de seriositat, progrés, pragmatisme, ordre i rigor s’empatollen i fan una cosa tan estranya? La resposta és fàcil: per por, per canguelis. Fins no fa gaire, no eren pocs els que donaven el socialista com a favorit a guanyar les eleccions. Les enquestes eren bones. A més, el socialista s’ha sabut treballar tota mena d’associacions i entitats, però sobretot els lobbies més poderosos de la ciutat. El missatge era el següent: després de Colau tornarà l’ordre —l’ordre vol dir, a Barcelona, que governaran els de sempre, això és, els socialistes—. No patiu, un cop recuperem la Casa Gran, tot s’arreglarà, tot tornarà al seu lloc.
Jaume Collboni —tota la vida en la política, primer sindical i després de partit i institucional— i el PSC estaven convençuts que derrotar ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, no seria gaire complicat. Es refiaven, entre altres coses, de poder convertir la cursa per Barcelona en un duel entre Colau i ell, cara a cara, una davant l’altre. Un duel que, si prevalia aquesta lògica, probablement guanyarien. La raó? Hi ha molta gent cansada, empipada i fastiguejada després de vuit anys de Colau i de comuns. Hi ha molts ciutadans que el que desitgen, fonamentalment, és que la ciutat passi a les mans d’algú altre, qui sigui.
El problema és que la irrupció del veterà Xavier Trias, que ha retornat a l’estil de Rocky, ha desbaratat, ha fet esclatar l’esquema previst pels socialistes. El relat de Trias, convergent old style, és més potent. Va perdre l’alcaldia després d’una campanya en què Colau i els comuns van utilitzar com a arma les mentides difoses per la policia i la premsa patriòtica sobre una suposada fortuna de Trias a l’estranger. Van fer servir a fons el joc brut. Aquesta intoxicació no va ser l’única raó per la qual l’ara candidat de Junts per Catalunya va perdre la vara d’alcalde, però va tenir-hi un pes important.
Trias, després d’uns anys allunyat, torna. I automàticament és qui té més números per esdevenir l’alternativa. Més que Collboni, més que Maragall. Ell es presenta en el seu retorn subratllant quin és el seu objectiu: que Colau no continuï ocupant l’alcaldia. Trias és creïble; al cap i a la fi, ell no ha governat amb ella, com ha fet Collboni, ni li ha donat suport des de fora, com ha fet el republicà Maragall. A més, tothom el coneix; al cap i a la fi, i a diferència dels altres dos, ell ja ha estat alcalde de Barcelona. Així doncs, es redibuixa la lluita entre dos, però, en comptes de Collboni, Trias és qui es dibuixa com el vot útil per a tots aquells que n’estan farts, de Colau i companyia. Una Colau que, a més, ha mostrat clarament que prefereix el duel amb Trias, a qui considera el seu “rival principal”.
Collboni voldria ser Trias, és a dir, trobar-se en la seva posició. Però les coses s’han torçat i l’única manera que se li ha acudit per provar de recuperar el terreny és l’extravagant, enganyosa i arriscada maniobra d’abandonar, ell però no el seu partit, el govern de Barcelona. Veurem fins a quin punt la teòrica astúcia li funciona.