Quan Pere Aragonès va posar sobre la taula la iniciativa de l’acord de claredat el cert és que em vaig quedar parat. Perplex. El que més em va estranyar aleshores és que s’utilitzés com a referent directe la llei de Claredat aprovada pel Parlament canadenc el 2000. Aquella llei, dita de claredat, justament de clara no en té res. Conté un cúmul d’ambigüitats i excepcions destinades no a facilitar un referèndum, sinó a tot al contrari: a dotar l’Estat canadenc d’una eina per dificultar i, en darrera instància, impedir la independència del Quebec. Recordem un parell més de dades significatives: la llei es va impulsar després dels dos referèndums (1980 i 1995) celebrats al Quebec, no abans (justament per evitar-ne un tercer). El nacionalisme quebequès sempre ha rebutjat aquella llei. No és d’estranyar, per tant, que qui primer llançà la idea d’una llei de claredat espanyola —almenys que jo recordi— fou Miquel Iceta, el 2016, l’any anterior a l’1-O. Iceta sabia perfectament de què parlava. El socialista no es va oblidar d’afegir, en la línia canadenca, que si malgrat tot l’independentisme guanyava la votació, aleshores li tocaria encara negociar amb Espanya, i que era possible que d’aquestes negociacions no n’acabés sortint una Catalunya independent.

Però no va ser només la primera vegada que vaig sentir el president Aragonès parlar de l’acord de claredat que em va posseir la perplexitat. M’ha tornat a ocórrer ara, quan sembla que ERC pretén, efectivament, engegar un procés per tal que Catalunya acabi fent una proposta a Espanya sobre un possible referèndum. El motiu de la perplexitat, però, és diferent. El que m’ha descol·locat, en constatar que s’hi insisteix, és que la qüestió de l’acord de claredat suposa una ruptura, una fractura, del relat adoptat per ERC just després de la independència fallida de l’octubre de 2017. ¿No havíem quedat que el que cal, un cop Catalunya s’ha estavellat contra la paret, és tornar a treballar, tornar a construir, sumar i ampliar el consens independentista en el si de la societat catalana? No havíem dit que l’important és la gent del país, la nostra gent? Fer les coses bé, a les institucions i fora d’elles, per, en el futur, disposar d’una relació de forces favorable, d’una oportunitat? En què quedem? Si, com ha defensat ERC fins a fer-se pesada, el problema és que el 2017 l’independentisme no tenia prou força, era massa feble, per què embolicar-se i embolicar el país a confegir una proposta de referèndum?

He tingut la sensació de ser davant un enorme problema de raccord o continuïtat. L’error de raccord es produeix, en cinema, quan en una pel·lícula hi ha un desajust evident entre un pla i un altre de la mateixa seqüència. Per exemple, quan en un pla l’ampolla de whisky apareix gairebé buida i en el pla següent torna a ser miraculosament gairebé plena. Una cosa semblant és el que li està succeint al relat d’ERC. Després de vendre a cor què vols l’ampliació de la base i el diàleg pragmàtic amb el govern espanyol, ara torna de cop, abruptament, al passat, als temps de l’anomenat procés. Es vol fer, ens diuen, una proposta de referèndum al PSOE. Però en l’actual context històric i polític el PSOE mai, mai, mai no voldrà —ni podria encara que volgués— acceptar un referèndum amb Catalunya. I quan dic “mai, mai, mai” vull dir que el PSOE rebutjarà parlar d’un referèndum també en el cas que negar-s’hi signifiqués perdre el govern d’Espanya (per no parlar de la greu equivocació estratègica i de país que suposaria ensenyar les cartes abans de començar la partida, que és el que passarà si la proposta catalana de referèndum finalment veiés la llum).

Si és incoherent amb el relat d’ERC i és impossible que prosperi en el context —espanyol, però també català— en què estem vivint, aleshores per què, malgrat tot, Aragonès i els seus decideixen muntar el sarau que sembla que pretenen muntar? Per què decideix posar ara el carro davant dels bous? Només ho puc interpretar com un intent de mobilitzar un electorat al qual ni la idea que la independència va per a llarg ni la coreografia de la taula de diàleg el fa vibrar, per dir-ho diplomàticament. Sí, exacte: parlo d’electoralisme. Som davant d’un esquer, un esquer que beu de la més pura tradició processista (per això, també, és un error de raccord). Escuma del vent, per tant. Val a dir, benvolgut lector, que aquesta, la de l’electoralisme, és una hipòtesi benevolent, generosa.

Si això de l’acord de claredat anés de debò, seriosament, i no fos una maniobra merament electoralista, l’assumpte seria molt més preocupant.