El veterà convergent Xavier Trias va guanyar ahir a la nit Jaume Collboni i Ada Colau, en una disputa que ha estat emocionant i molt ajustada. En un context de forta pujada del PSC i d’un independentisme profundament decaigut, el que ha fet l’exalcalde té un mèrit enorme. Que Trias hagi derrotat Colau suposa, a més, la consumació, encara que ell no ho dirà mai així, de la revenja sobre l’alcaldessa després del que va passar el 2015.
El retorn de Trias amb victòria —acabi o no acabi sent l’alcalde de Barcelona— tindrà un efecte notable sobre el procés intern a Junts per Catalunya, en el qual resta oberta la disputa entre —a grans trets— els pragmàtics (més connectats al que va ser Convergència Democràtica) i aquells que provenen de l’activisme i s’aferren obstinadament a l’1-O (el cap més visible dels quals és Laura Borràs). Que Trias hagi aconseguit guanyar —a desgrat dels mals resultats de l’independentisme si mirem el conjunt de Catalunya— dona la raó als pragmàtics, és a dir, a aquells que no renuncien a la independència, però són conscients que no es pot fer política desatenent les circumstàncies reals de la societat catalana, del país, en cada moment.
En aquesta anàlisi d’urgència —escric alhora que s’ultima l’escrutini— no es pot obviar, tanmateix, que les eleccions municipals a Barcelona tindran segona part, una segona volta, que pot fer que finalment Trias i Junts no tinguin l’alcaldia. Un pacte tripartit, és a dir, amb un Collboni que rebés el suport dels comuns i d’ERC, convertiria el candidat del PSC en el successor de Colau. Recordem que, avui, els socialistes continuen formant part del govern de Colau, a desgrat que Collboni abandonés el seu lloc al costat de l’alcaldessa per fer campanya contra ella. Que aquesta jugadeta —al meu entendre no gaire honorable— aparentment no hagi passat factura als socialistes és, sens dubte, un mèrit de la campanya de Collboni.
Que ningú no dubti que Jaume Collboni i, per sobre d’ell, Salvador Illa i Pedro Sánchez provaran d’impedir amb totes les seves energies i recursos, que són molts, que Trias torni a ser alcalde de la capital de Catalunya. Sánchez necessita desesperadament aconseguir un trumfo, una icona valuosa que pugui ser exhibida davant d’un PP amb uns resultats espectaculars —com també els de Vox— en el conjunt d’Espanya. En aquest context, Sánchez provarà de convèncer Esquerra Republicana. La pressió sobre els d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès serà, doncs, molt forta, enorme. Veurem què decideixen.
Per fer-ho amb encert, ERC ha de ser capaç de discernir —enllà del que li pugui oferir Junts per Catalunya, per una banda, o el PSC, per l’altra— què li convé fer realment, tot tenint en compte que Barcelona, com dèiem, pel seu pes específic, es projecta sobre Catalunya (i Espanya) amb la força d’una poderosa icona. Els mals resultats no haurien d’enterbolir-los als republicans la visió. Al contrari: els haurien d’abocar a una reflexió profunda i racional. Una reflexió que ha d’anar més enllà de Barcelona i del recanvi inevitable, immediatament o a més llarg termini, d’Ernest Maragall, per abastar el conjunt del país.