El govern de Pedro Sánchez va dissenyar la primera —i per aquest motiu encara més determinant— gran votació del curs polític com un parany, una teranyina dissenyada per atrapar-hi les voluntats dels seus aliats de la investidura. Així, va recórrer al decret llei, a tres concretament, i els va convertir en una autèntica macedònia carregada de fruites de diferents mides, colors i olors. L’objectiu era que, en no poder-se destriar naps de cols, o plàtans de maduixes, els potencials aliats s’ho haguessin d’empassar tot junt, d’una cullerada i sense escarafalls. Si no acceptes això o allò, impediràs que la pensió dels jubilats o el subsidi dels aturats s’apugi. És una mena de xantatge polític més antic que l’anar a peu.

En segon lloc, arrossegat per una autoconfiança que massa sovint esdevé fanfarroneria i temeritat, l’executiu de Sánchez va preparar les dites mesures sense negociar-les abans amb els seus possibles socis, refiant que, al final, s’arronsarien. “No tendrán huevos”, em sembla sentir-los dir. Es tractava no solament de plantejar tres decrets llei barrejant-hi tota mena de mesures, sinó també de servir la macedònia un cop ja feta, sense que els comensals tinguessin opció de dir-hi res. Fets consumats. O t’ho menges tal com està o ho deixes, tu mateix (“No tendrán huevos”).

D’aquesta operació Sánchez n’ha sortit escaldat, malgrat que solament a mitges. Però el preu que ha hagut de pagar pel seu excés d’altivesa, almenys sobre el paper, és important (haurem de veure fins a quin punt els acords s’acaben materialitzant, i com). Carles Puigdemont i Junts, de la seva banda, a més d’aconseguir fer moure el PSOE en algunes qüestions —les competències en immigració són, de llarg, el tema més transcendent—, han aconseguit no posar en risc l’amnistia, que és el fonamental per a la formació independentista, tot facilitant l’aprovació de dos dels tres decrets. El tercer, obra de Yolanda Díaz, ha estat rebutjat mercès als vots contraris de Podemos.

Justament a Díaz devem la conclusió del dia. “Es muy difícil gobernar así”, va resumir desolada. Té raó. L’episodi dels decrets llei hauria de servir al govern PSOE-Sumar per deixar enrere les trampes i la fatxenderia, i aprendre a fer les coses d’una altra manera. Perquè les coses han canviat. La trepidant partida de pòquer que es va viure dimecres hauria de ser una lliçó perquè Sánchez —en primeríssim lloc— i els seus socis parlamentaris adoptessin un altre capteniment. Parlant i negociant abans, quan es preparen les mesures, i abstenint-se de posar-se contínuament els uns als altres entre l’espasa i la paret. Si la forma de fer no varia, els riscos que es produeixin accidents i accidents dramàtics són massa grans. Si l’esquerra i els sobiranistes catalans i bascos se’n volen sortir, han de trobar una metodologia adequada per evitar espectacles com aquest últim. Si no, s’estavellaran aviat.

Entre els damnificats, a més de Yolanda Díaz i Sumar, víctimes de la vendetta de Podemos, hi ha el PP —incapaç d’entrellucar la sortida del laberint en què s’ha ficat amb el Minotaure Vox—, però també el PSC de Salvador Illa i ERC. Els republicans, que havien donat amb antelació el seu sí a Sánchez, van perdre dimecres uns quants metres en la seva cursa agònica amb Puigdemont.

De nou, els de Junts van aconseguir aparèixer davant l’opinió pública com els negociadors veritablement “durs” amb l’executiu central, en contrast amb una Esquerra suposadament més tova. Als d’ERC els va en contra el context, és a dir, el seu llarg historial d’acords i aliances amb els socialistes, d’una banda, i també la seva sintonia ideològica amb el PSOE en tant que tots dos s’ubiquen en l’esquerra de l’espectre. Junts, en aquest apartat, fa bandera del seu accidentalisme quant al color del govern espanyol. Aquest accidentalisme, característic del centre i centredreta catalanista —des de Cambó a Mas—, ve a assenyalar que és igual qui governi a Madrid, si les dretes, les esquerres o el centre: l’important és quines polítiques fa i, per damunt de tot, quines polítiques fa en relació a Catalunya.