L”escrache’, un mal camí

L’escrache o escarni ha estat qualificat per la popular María Dolores de Cospedal com a «nazisme pur». Resulta penós com la dreta, i també l’esquerra, espanyola utilitza el terme nazi. No solament per l’absoluta falta de rigor que evidencia, sinó també per la grolleria moral que representa. Està fora de lloc que l’escrache l’igualin al nazisme, perquè el nazisme és tota una altra cosa. I és ofensiu perquè suposa una frivolització, un prendre’s a la lleugera, uns successos amb els quals cap persona decent hauria de jugar, això és, l’extermini executat pel règim d’Adolf Hitler. Utilitzar el terme nazi a … Continuar llegint

Un día extraño

No sabría decirles qué seguimiento pudo tener exactamente la huelga de ayer, pero ciertamente fue un día gris, extraño, con poca vida en las calles. Con el viento de otoño jugando a mover las hojas, a dibujar con ellas remolinos en los rincones de la ciudad. Solo Sánchez-Camacho mantuvo el pistón funcionando para lanzar lo del «autonomismo diferencial» que, sientiéndolo mucho, me suena a pariente de aquel entrañable aunque terrible «sano regionalismo» de no hace tanto. Ayer, decíamos, fue un día extraño. La campaña –cuyo bajísimo techo resulta sorprendente incluso para los más escépticos– quedó prácticamente suspendida, mientras la huelga … Continuar llegint

Los hombres de negro

¿España se merecería ser intervenida? Me parece que debemos admitir que sí: el comportamiento de sus máximos responsables y los datos de su economía justifican una intervención. Pero en política, y especialmente en política internacional, lo justo o injusto no suele ser ni el único baremo ni el que más pesa en el desenlace de los acontecimientos. Nos hallamos, al menos en el momento de escribir estas líneas, en pleno pulso entre el Gobierno español y, simplificando, Angela Merkel. Aparentemente, Mariano Rajoy ha dejado claro a quien corresponde que no va a solicitar la intervención; esto es, que de ningún … Continuar llegint

La crisi i els nostres avis

Per descomptat que no ens podem alegrar de cap manera de trobar-nos immersos en una crisi econòmica descomunal. En les crisis hi ha gent, molta gent, que ho passa malament, que sofreix. I els que no se’n veuen afectats directament, la viuen a través de l’experiència de parents i amics i en participar del clima social creat per les males notícies i les males perspectives. Però l’amplitud i profunditat d’aquesta crisi em fa pensar que la situació acabarà afectant positivament determinats elements culturals i psicològics. Que potser modelarà els valors i les actituds, en el sentit que probablement el ventall … Continuar llegint

Sobre la desigualtat

Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), Espanya es troba entre els estats de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) amb major desigualtat salarial, això és, amb major desigualtat entre el 10 per cent que més cobra i el 10 per cent que cobra menys. La desigualtat és un terme que s’utilitza profusament en els mitjans de comunicació, de manera que pràcticament s’ha convertit en un tòtem. Val la pena, doncs, rumiar-hi una mica. Imaginem un país de 1.000 habitants on tots són riquíssims. La desigualtat no existeix. Imaginem un altre país també de 1.000 habitants on tots … Continuar llegint

La fràgil petitesa dels estats

L’empenta colossal i quasi salvatge dels mercats envesteix violentament contra els països de la perifèria europea. Espanya i Itàlia bracegen com poden per mirar que el corrent no els arrossegui cap a l’abisme. Si resulten vençudes, amb elles se n’anirà en orris l’euro. El projecte de la unitat europea pot convertir-se ràpidament en un record per a ancians nostàlgics i sentimentals. Un desastre al qual, certament, els governs europeus, amb els seus egoismes, amb la seva miopia, amb la seva incapacitat, hauran contribuït d’una manera en termes històrics pràcticament incomprensible, si no folla. Però no ens desviem: en el nucli … Continuar llegint

Som maleïdament autoindulgents

Una de les qüestions que m’han intrigat i em continuen intrigant d’aquesta crisi econòmica és que a penes s’hagi parlat del dit diner negre i dels capitals que es troben a l’estranger, en paradisos fiscals. És evident que ens aniria la mar de bé que l’economia submergida aflorés i que els milions i milions que s’amaguen a l’estranger tornessin a casa. Però, com deia, no se’n parla i, encara menys, es fan propostes realistes per afrontar aquest problema. Segurament falta valentia. Entre les excepcions, unes declaracions del ministre Corbacho i, potser, un real decret llei que amnistiarà els empresaris que … Continuar llegint

Hegemonia xinesa: estalvi i dictadura

“Treballa com un suec encara que siguis de l’Hospitalet”, deia la provocadora publicitat de la beguda V-Energy Drink. En llegir l’eslògan, em va venir al cap la cèlebre frase de Samuel Eto’o: “Corro com un negre per viure com un blanc”. No obstant, ni una ni l’altra reflecteixen el que està passant en el món realment, que s’adiria més amb alguna cosa així: “Estalvia com un xinès, o no faràs res”. La setmana passada l’encetàvem assabentant-nos que l’agència de ‘rating’ Standard & Poor’s amenaçava el president Obama de rebaixar la qualificació del deute dels EUA, una cosa que, senzillament, no … Continuar llegint

Campi qui pugui

UGT, CCOO i USO han convocat no un ni dos, sinó vint-i-dos dies de vaga a Aena. Es tracta, un cop més, de la clàssica vaga amb ostatges. Els ostatges som vostè, jo, el conjunt de ciutadans, el sector turístic, l’economia catalana en general… Tots. Es tracta d’utilitzar els altres, perjudicant-los tant com es pugui, per salvar la pròpia situació personal. A Aena no volen que res canviï i no els expliquis que hi ha una crisi monstruosa, que molts aeroports estan mal gestionats i que forces són un veritable forat negre financerament parlant. Que hi ha mala intenció en … Continuar llegint

Màgia: desapareixen les caixes

Ho comentem, al•lucinats, amb un amic. En un tres i no res, Catalunya s’ha quedat sense caixes i només uns quants (Cabana, Serra Ramoneda i pocs més) han piulat. Anys i panys lloant el “model català” de caixes i resulta que, com si fos un truc del Mag Lari, ben aviat les haurem perdut absolutament totes.Primer va ser el FROB, que envaïa de forma flagrant les competències catalanes sobre caixes –per cert, com està el recurs d’inconstitucionalitat que el conseller Castells va anunciar que havia presentat?-, després el constant assetjament a les entitats i finalment el decret que farà que … Continuar llegint