Submergint, inert, envoltat del blau d’una gran piscina. Amb els ulls clucs, com un nadó al sac amniòtic. Així comença ‘Dolor y gloria’, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar. Els 108 minuts del film són un exercici de memòria i de nostàlgia. Una i altra cosa resulten en aquest cas pràcticament sinònims. Passada una certa edat, un, si és una persona mitjanament sana, prefereix no rabejar-se en les males estones, les equivocacions o la rancor. Opta per recordar allò que el commou. Allò que realment compta. És, probablement, una marca de la nostra evolució com a espècie. De l’instint humà … Continuar leyendo