Ens odien per culpa nostra

S’ha debatut i votat al Congrés una proposició no de llei presentada pel PP “per manifestar la necessitat de no discriminar el consum dels productes de les empreses catalanes”. Un extraterrestre acabat d’aterrar potser ho interpretaria com una mostra de bona voluntat i un esforç d’acostament. Però només ell. Al nostre marcià apenes li caldrien uns minuts per llegir tota la proposició i comprendre que el PP no pot deixar de manifestar-se tal com és. Així, la proposició que pretesament vol dir als espanyols que deixin de fer boicot als productes catalans -el mateix boicot que el PP ha animat-, … Continuar llegint

Veure clar d’on fugim

“Miro endavant i no veig clar on anem, llavors miro endarrere i veig clar d’on fugim”. O una cosa molt semblant deia la pancarta que tant li va cridar l’atenció durant l’última gran manifestació independentista, l’11 de novembre passat. Va ser la manifestació per reclamar l’alliberament dels empresonats. La de les llanternes enceses als mòbils. L’11 de novembre va sortir molta, moltíssima gent al carrer. El meu amic, des de fa molts anys ficat en política i compromès amb el país, va voler ser al carrer Marina aquell dissabte, tot i que la veritat és que no li anava gens … Continuar llegint

L’independentisme: coses a corregir

No abordaré aquí (hi ha molta gent i molt sovint que ho fa) els greus abusos que comet pràcticament cada dia el govern espanyol i el seu aparell judicial i policial. Tampoc el comportament dels molts mitjans de comunicació o d’altres poderosos actors al servei del nacionalisme d’Estat. El resum de tot plegat és que, la democràcia espanyola, així que ha estat posada a prova per la qüestió catalana, ha evidenciat que és una democràcia molt prima, molt fràgil quant a les seves conviccions i valors fonamentals. Dit això, voldria ocupar-me del futur, del futur immediat, del sobiranisme i l’independentisme. … Continuar llegint

La ‘conllevancia’, morta i enterrada

Per provar d’entendre millor les coses o, més ben dit, per entendre’ls millor, agafo un llibret molt útil de l’escriptor Francesc Puigpelat: ‘Breu història del nacionalisme espanyol’, publicat per Angle Editorial. Em plantejo defugir el constant ‘què passarà?’ o el paral·lel ‘què s’hauria de fer?’. Hi busco, en el volum de Puigpelat, algunes referències que puguin ser aclaridores, entre ells la referència a Ortega y Gasset, i la famosa ‘conllevancia’. Contra el que molts pensen, quan el filòsof espanyol -un dels pocs filòsofs que va transcendir i transcendeix les fronteres de l’Estat- parla de ‘conllevancia’ no vol dir només que … Continuar llegint

Rei de bastos

Va aparèixer dimarts a la nit el rei Felip VI a les pantalles dels televisors dels catalans. Però en realitat no els parlava a ells. Com Rajoy el diumenge, el rei els va donar l’esquena. Només, i és significatiu, es va dirigir, sense anomenar-los així, als catalans no independentistes per dir-los que no pateixin, que Espanya garantirà la seva llibertat i els seus drets. Us rescatarem, vaja (“no están solos, ni lo estarán”). L’empatia del rei amb els catalans en el seu conjunt va ser zero. Va obviar-los. Els catalans convertits en elisió, en absència. Ni una paraula ni tan … Continuar llegint

La pel·lícula espanyolista

Convèncer sempre és transcendental en política, però ho esdevé especialment quan un ha de justificar l’atac a la Generalitat, la repressió i la instrumentalització dels aparells de l’estat. L’espanyolisme ha anat modelant progressivament un relat per intentar dotar de sentit i coherència a la seva actuació, un conte que s’ha construït amb dificultats, amb anades i vingudes. I que va més enllà del govern i el PP, ja que s’hi acullen amb més o menys exactitud el conjunt d’actors, polítics, funcionarials, econòmics, mediàtics i civils de l’unionisme. ¿Com és el guió que proven de convertir en el marc interpretatiu del … Continuar llegint

Puigdemont entra a les Termòpiles

Els insults i les desqualificacions que han rajat sobre Carles Puigdemont per haver canviat el seu govern de cara a l’1-O no han estat poca cosa. Les paraules de Pablo Casado, el portaveu del PP són un bon exemple, tot i que potser una mica caricaturesc, del que vull dir: “Els mateixos que justifiquen ETA són els qui justifiquen els totalitaris a Catalunya i els dictadors a Veneçuela”. Casado no és un no-ningú, sinó el vice-secretari de comunicació del PP. A més d’un alt dirigent, és una veu oficial i autoritzada del partit de Rajoy. Però no només ha estat … Continuar llegint

Necessitem molts ‘nos’

Ha dit el faceciós Enric Millo -i amb ell la resta de corifeus- que, com que no s’ha posat un mínim de participació obligatòria en el referèndum de l’1 d’octubre, si tan sols votés el president Puigdemont ja n’hi hauria prou per poder declarar la independència. Bona. Llàstima, només, que ni a Espanya ni a Catalunya, que jo sàpiga, mai no se n’han posat de mínims en els referèndums. Ni en el de la Constitució, ni en el de l’Estatut de 1979, ni en el de l’OTAN, ni en el de la Constitució Europea… Per cert, el referèndum sobre la … Continuar llegint

Els ous ja estan trencats

Ho va advertir José Montilla el 2007, fa set anys, quan va parlar de ‘desafecció’. Ho va advertir el 2009 l’editorial conjunt dels diaris catalans, tot avançant-se a la sentència de l’Estatut. Ho van advertir, ho han advertit, infinites altres veus des d’aleshores. Veus de tots els colors polítics. Allò de què avisaven, crec, en gran part ja s’ha produït. I és irreversible, almenys per molts anys. I ho és més enllà del que passi el primer d’octubre. Fins fa cinc o sis anys, el gruix dels catalans havien acceptat la subordinació. Alguns sense adonar-se’n, altres perquè pensaven que calia … Continuar llegint

Puigdemont, Junqueras i Sanchis, junts

Després de l’anunci solemne de la data i la pregunta del referèndum, el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras seran entrevistats per TV3. Tot plegat passarà al llarg d’aquest divendres. Qualsevol persona mínimament llegida ha de sorprendre’s davant aquest curiós format, diguem-ne dual. Vull dir que en qualsevol govern el president és el president i, en canvi, la resta és la resta. I de vicepresidents n’hi ha un, més d’un o cap. Per això, els presidents solen ser entrevistats sols, individualment. No de bracet amb el vicepresident o amb el ministre d’Indústria. Però, chers amis, la vida és la vida. … Continuar llegint