Comprenc i comparteixo la indignació. Observant i escoltant la gent
atrapada en els aeroports, amb els bitllets a la mà, no puc deixar de
sentir amb ells l’estupefacció, el disgust i la ràbia.

Provant de racionalitzar l’assumpte se m’ocorre que ningú no hauria
de poder fer xantatge a la societat d’aquesta manera. Antigament les
vagues tenien com a objectiu castigar l’amo de la fàbrica, que veia
aturada la producció. Ara del que es tracta és de fer la vida impossible
al ciutadà normal i corrent per tal que les autoritats cedeixin. Les coses
han canviat. També ha de canviar, per tant, la manera d’abordar el
dret a la vaga. Vist el que hem vist aquesta vegada, però també en
ocasions anteriors, convé una nova aproximació a la qüestió. I un dels
objectius en aquesta nova aproximació ha de consistir a evitar que un
col‧lectiu –els controladors o qui sigui- tingui un poder tan brutal a les
seves mans que, per exemple, els permeti deixar desenes i desenes de
milers de ciutadans sense poder agafar l’avió. Cal reformar els
mecanismes, legals i de l’ordre que sigui, perquè això no pugui succeir.

Si tot plegat, com dèiem, ja és gravíssim, encara ho resulta més tenint
en compte el col‧lectiu professional responsable del daltabaix. No són
aturats de llarga duració, joves mileuristes o vídues amb una pensió de
misèria. No. Són uns senyors que perceben unes retribucions molt per
sobre de la mitjana. Que es comportin com es comporten en plena crisi,
amb una gran part de la població passant dificultats angoixants,
demostra una insensibilitat escandalosa, fa encara més greu la seva
actuació. Una insensibilitat –una barra- que, per descomptat, també
els fa obviar que en aquests moments, amb els mercats internacionals
apuntant a Espanya, la seva vaga salvatge no ajuda gens a millorar la
imatge i la credibilitat de l’Estat.