L’empenta colossal i quasi salvatge dels mercats envesteix violentament contra els països de la perifèria europea. Espanya i Itàlia bracegen com poden per mirar que el corrent no els arrossegui cap a l’abisme. Si resulten vençudes, amb elles se n’anirà en orris l’euro. El projecte de la unitat europea pot convertir-se ràpidament en un record per a ancians nostàlgics i sentimentals. Un desastre al qual, certament, els governs europeus, amb els seus egoismes, amb la seva miopia, amb la seva incapacitat, hauran contribuït d’una manera en termes històrics pràcticament incomprensible, si no folla.

Però no ens desviem: en el nucli del problema hi ha la diferència d’escala que, avui, caracteritza la relació de l’economia amb la política. L’economia, l’economia financera especialment però no exclusivament, és global, planetària. I els seus moviments són immeditats. Tan immediats com pitjar una tecla de l’ordinador. La política, en canvi, continua tenint l’Estat com a unitat bàsica. A més, el seu tempo legislatiu i executiu és aproximadament el de sempre. La inferioritat en què es troba la política davant l’economia resulta evident.

Com ho és en relació, també, amb les grans corporacions comunicatives. Ha quedat clar aquests dies, al destapar-se les pràctiques antiètiques i delinqüencials que utilitzaven els periodistes de News of the World per obtenir informació. Unes informacions que proporcionaven riquesa i poder a Rupert Murdoch, riquesa i poder que utilitzava per premiar aquells polítics i governants que li facilitaven l’acumulació de més riquesa i més poder, i per castigar aquells que s’atrevien a posar-hi pegues. Que Murdoch hagi perdut, aparentment, una batalla al Regne Unit no hauria d’ocultar la naturalesa ni la gravetat d’allò a què ens enfrontem.