Fa una mica més de cinc anys, a dos quarts de quatre de la tarda, es va produir a la Borsa de Nova York el gran ensurt conegut després com a Flash Crash. De cop i volta i en molt pocs minuts, els valors es van desplomar sense cap raó que ho expliqués. Després es va saber que el caos l’havia provocat una ordre de venda llançada per un robot. El brusc moviment desencadenat per l’algoritme de la màquina va causar l’oscil·lació més gran que s’ha produït en un dia al llarg de la història del Dow Jones des del crac del 1987. La imatge d’un munt de gent amb jaquetes de colors gesticulant i cridant és història.

Les borses nord-americanes estan en mans de les màquines, que actuen seguint algoritmes cada vegada més complexos. Són capaces, es diu, d’arribar a operar a una velocitat de 0,001 segons, i cada vegada van més ràpides. La velocitat és, de fet, un factor tan estratègic que existeix una autèntica carrera per trobar locals a prop de Wall Street­ on situar els corresponents servidors. Un mil·lisegon guanyat a la competència suposa una fortuna. Es calcula que a Wall Street aquests robots –«robots depredadors», els anomenen alguns– controlen més de la meitat de les operacions. A Europa no s’arriba a tant, però la proporció no deixa d’augmentar.
Una equivocació en cadena –com hem vist, no seria la primera– dels robots podria generar un desastre de conseqüències imprevisibles per a l’economia mundial. No obstant, sembla que a ningú li interessa –i menys que a ningú, als que amb tot això guanyen muntanyes de diners– interrogar-se seriosament sobre si és assenyat que unes caixes metàl·liques amb llums i cables acumulin un potencial tan devastador.

Però els ordinadors no només fan pujar i baixar la borsa. També n’hi ha que són capaços de redactar textos senzills a partir de dades, de dades borsàries, per exemple. Naturalment, cada vegada escriuen amb menys errors i hi ha diaris, entre ells Los Angeles Times, que fa temps que els usen. ¿Podran escriure algun dia –en pocs segons, a cost pràcticament zero– articles com aquest que tenen davant o altres que es poden trobar a EL PERIÓDICO? Fa uns anys hauria dit taxativament que no. Avui crec que és possible, i que potser fins i tot ho veurem d’aquí no gaires anys.

Jo havia sigut, diguem, un jugador d’escacs amateur però avançat. I estava convençut que cap màquina podria derrotar mai el millor escaquista del món. Llavors es va produir el desafiament. Jo confiava cegament en Gary Kaspàrov, l’Ogre de Bakú. L’home va guanyar la primera partida contra el robot per 4 a 2. En la segona, un any després, la bèstia creada per IBM, el Deep Blue II –una versió millorada del model anterior–, el va derrotar per 3,5 a 2,5. Era el 1997. Va ser un moment trist però tremendament aclaridor.

Fa un temps vam saber que ja hi ha prototips que són capaços de superar el test de Turing, o sigui, que són capaços de mantenir una conversa amb un humà sense que aquest pugui distingir si qui li parla és una màquina o una altra persona. El film Her, dirigit per Spike Jonze, dóna la frontera de Turing per superada i ens narra la història de Theodor –encarnat per Joaquin Phoenix–, un home que s’enamora d’un programa operatiu d’intel·ligència artificial. El soft­ware li parla amb veu de dona –la de Scarlett Johansson–, es diu Samantha i es pot configurar segons la personalitat i els gustos de l’usuari. Samantha és capaç no només de conversar, sinó de raonar perfectament, aprendre i tenir sentit de l’humor.

La pel·lícula resulta desconcertant, i ens interpel·la sobre la verdadera naturalesa de l’amor. Però, sobretot, ens impulsa a preguntar-nos què entenem per existència o què és això que anomenem identitat. En definitiva, ens obliga a repensar qui som. Ens trobem al llindar d’una era en què en bastants àmbits resultarà molt difícil o impossible distingir entre persones i màquines.
¿Com es gestiona això? Perquè, per descomptat, no en tindrem prou amb les tres lleis de la robòtica ideades pel gran Isaac Asimov fa més de 70 anys. Necessitarem molt més, i no sembla que aquest sigui un repte que preocupi gaire ni a polítics ni a intel·lectuals. És com si tots aparentessin que el futur de què els parlo segueix sent ciència-ficció, com quan Asimov va escriure Jo, robot i la resta dels seus llibres. Potser el que passa és que el problema és tan complex que ningú s’atreveix a enfrontar-s’hi amb valentia i profunditat. O potser només es tracta de deixadesa i escapisme. Sigui com sigui, esperem que no hàgim de penedir-nos de tanta imprevisió. Perquè no està gens clar que, com succeeix a Terminator, la humanitat disposi de l’alternativa d’enviar algú al passat amb la missió de corregir les nostres equivocacions del present.