Tanquem un any difícil i apassionant, i de tres eleccions. Som al caire del 2016. Malgrat la boira tan espessa, en aquestes ratlles provaré d’esbossar, naturalment de forma imperfecta i parcial, una resposta a la simple i a l’hora dificilíssima pregunta de cap a on anem.
La balança està inclinada. En els últims anys, mercès, a la crisi, el mapa sociopolític s’ha mogut cap a l’esquerra. Els vents han bufat i bufen d’est a oest, de llevant a ponent. Això explica la bona salut demostrada en els diferents comicis per ERC, la CUP i el conglomerat podemista-colauista. La balança està inclinada i algunes de les seves conseqüències han estat la victòria de Colau a Barcelona, el deu diputats de la CUP obtinguts el setembre o el bon resultat d’ERC l’any passat, a les europees.
Sobiranisme. La victòria d’En Comú Podem a Catalunya el passat dia 20 es deu al fet que, a diferència del setembre, aquesta coalició va aixecar la bandera de la diversitat nacional i el referèndum sobre la independència. En la casella del sobiranisme -és a dir del referèndum- hi trobem quatre forces: el conglomerat podemista-colauista (que inclou ICV-EUiA), ERC, CUP i CDC. Els tres darrers són explícitament independentistes. Els primers ocupen en solitari el punt de l’eix nacional que reuneix el màxim consens -el referèndum. Aquesta posició avantatjosa els dóna la possibilitat de créixer tant en sectors independentistes com no independentistes. A més, es troben situats a l’esquerra en l’eix ideològic, el millor en aquests moments. Són en el lloc precís en el moment adequat. En una situació estratègicament òptima, mentre -això sí- Pablo Iglesias no traeixi la seva paraula i no es repeteixi l’episodi zapaterívol del “apoyaré”. La CUP i ERC els temen i alhora s’hi senten atrets.
‘Nova política’. Els integrants del conglomerat podemista-coaluista compten, encara, amb un altre avantatge. Han aconseguit encarnar la ‘nova política’ a Catalunya. Són percebuts com la punta de llança contra els polítics de l’establishment que són els qui han gestionat la dramàtica situació econòmica. Han aconseguit també ser vistos com els millors representants dels perjudicats per la crisi i com els enemics dels que l’han causat o se n’han beneficiat.
Convergència Democràtica. És l’única força sobiranista i independentista no declaradament d’esquerra (tot i que en els seus rengles hi ha un important gruix de socialdemòcrates o gent de centre esquerra). El fet de no ser d’esquerres aïlla CDC de la resta de forces sobiranistes i independentistes. A més la formació d’Artur Mas pateix diversos tipus de desgast, en especial el causat per la corrupció. Convergència necessita desmuntar-se i tornar-se a alçar. Necessita refer la seva identitat. Això és complex, molt, i vol un temps. Mas -que com ERC sap que la via unilateral cap a la independència és impossible- vol ser president de la Generalitat, entre d’altres coses perquè considera que des del govern és més fàcil aquest desmuntar i tornar a alçar. Altres pensen que només amb CDC fora del govern de Catalunya l’operació es podrà fer realment a fons.
Govern d’esquerres. Donat el que s’ha dit a dalt, sembla clar que el més probable és que Catalunya torni a tenir aviat o una mica més tard un govern d’esquerres. Un altre tripartit, si es vol dir així, un tripartit 2.0. Pot ser que això passi l’any que ve, si s’han de repetir les eleccions catalanes, o, si finalment Mas és investit president, un cop s’esgoti el recorregut del seu executiu, recorregut que en principi no serà complet. El govern següent tindria com a base el consens sobiranista i un programa netament d’esquerres. Hores d’ara no sembla que la CDC actual ni la refundada ho puguin evitar. El lideratge d’aquest nou gabinet d’esquerres podria tenir, si els temps i les circumstàncies ho permetessin, per què no?, Ada Colau com a presidenta.