L’expresident Artur Mas a RAC-1 va apuntar que el pacte amb la CUP-Crida Constituent hauria de permetre aprovar els pressupostos sense problemes. Mas es referia sens dubte al punt número 1 de l’acord entre JxSí i la CUP que va donar lloc a la seva renúncia com a candidat a la presidència. Aquest punt diu que la CUP, per tal de preservar l’estabilitat del govern, es compromet a “no votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l’esmentada estabilitat”.
Més clar, l’aigua.
Tanmateix, la CUP fa dies que repeteix que no aprovarà els pressupostos si aquests els semblen “injustos”. És a dir, que, segons com, preferirà els pressupostos prorrogats i avortar el pla de xoc social pactat.
Però això no és tot. En un comunicat, Endavant-OSAN, l’organització de més pes dins la CUP, va més enllà i es passa completament per l’arc del triomf el pacte amb JxSí, tant la part econòmica com la part nacional. Cal considerar-lo “paper mullat” perquè, segons ells, “no podem acceptar unes clàusules imposades sota xantatge”. Per si restés algun dubte, amenacen de fer “caure” el govern si no els agrada com evoluciona el procés cap a la independència.
El text d’Endavant està empeltat de la barreja de fatxenderia, menyspreu i victimisme característica (amb la propina del sarcasme que suposa que des de la CUP es parli de ‘xantatge’).
Què està passant? Doncs que un cop han aconseguit enviar a casa qui havia de ser president de la Generalitat, ‘gesta’ que celebren impudorosament, els senyors i senyores d’Endavant ens fan saber que del que van prometre compliran el que els convingui, el que els doni exactament la gana.
‘Pacta sunt servanda’, diu la locució llatina. Per a la CUP, o una part d’ella, en canvi, la paraula donada i firmada no val res. Com que tenen la raó, tota, i són moralment superiors, del tot, només responen davant d’ells mateixos. Per definició, els que no es troben a la seva banda de la ratlla estan equivocats i són moralment inferiors, o directament malvats.
I quin sentit té complir el que s’ha promès a un malvat? Cap ni una. Al revés: a l’enemic -perquè aquesta és la seva dialèctica-, si se’l pot enganyar, se l’enganya, i, si se’l pot esborrar del mapa, se l’esborra. Sempre a major glòria de la utopia o el disbarat particular corresponent.
Naturalment, la moral autorreferencial i d’autoconsum, circular i excloent, serveix per justificar-ho absolutament tot, qualsevol cosa, entre d’altres, per exemple, incomplir els compromisos adquirits i els acords firmats.
Tot plegat no solament resulta indignant: també fa por.