No tinc res contra d’Empar Moliner, ans al contrari. També entenc perfectament -i ho comparteixo- el què vol dir quan recorda que ella és una escriptora i diu el que li ve de gust.
Moliner va fer, la setmana passada per TV3, un acte de protesta política que va desencadenar una tempesta d’atacs i insults de l’espanyolisme. I la reacció corresponent de moltíssims sobiranistes i independentistes, que li han donat un suport entusiasta i incondicional.
Moliner protestava contra el recurs del govern espanyol i posterior anul·lació per part del Tribunal Constitucional del decret contra la pobresa energètica. Sóc perfectament conscient que, tal com han anat les coses, el que escriuré a continuació corre el risc de no satisfer ningú, sinó tot al contrari: probablement no agradarà, i fins i tot molestarà, uns i altres. Som-hi, tanmateix.
El que va fer Moliner a la tele, com deia, és un acte de naturalesa política. I em penso que és com a tal que l’hem de valorar. En el motiu -el fi- que la va dur a fer el que va fer, l’escriptora de Santa Eulàlia de Ronçana té tota la raó: l’actuació del govern espanyol resulta un disbarat sideral i una gran injustícia.
Ara: en política són importants els mitjans i les conseqüències dels actes. I entenc que molta gent, de fora però també de Catalunya, se senti ofesa, fins i tot profundament ofesa, en veure algú cremant una Constitució -tant és que no fos una Constitució autèntica- davant dels seus nassos. Perquè molta gent identifica la Constitució o la bandera espanyola, com a símbols que són, amb Espanya. I, per tant, ho veu com un atac al seu país i a la seva identitat. Exactament igual passaria a l’inrevés, és a dir, si algú cremés l’Estatut -potser més abans que actualment- o una bandera catalana.
La ‘performance’ de Moliner va ofendre -o incomodar, o desagradar-, crec, molta gent, molta més de la que va reaccionar de forma virulenta i a voltes salvatge contra l’escriptora. Gent que res no té a veure amb el govern espanyol ni amb el Constitucional. Al meu entendre aquesta ofensa era innecessària. També devia incomodar o desagradar, d’altra banda, molts catalans no necessàriament espanyolistes. A més, i continuo sense desplaçar-me de l’anàlisi política d’un acte polític, la moguda no afavoreix el sobiranisme o l’independentisme, al contrari: genera més animadversió, antipatia i recel.
En definitiva: sóc dels que creu, potser de forma anacrònica, que tant les persones com els països, si són intel·ligents, han d’esforçar-se per no crear-se enemics de manera gratuïta, tot procurant acumular només els imprescindibles.