Contemplo un gràfic de la darrera enquesta duta a terme per l’Institut Ciències Polítiques i Socials (ICPS). Es pot dir que m’absorbeix l’atenció. De fet, són dos gràfics. En un es dibuixen les respostes de la gent en preguntar-los si els agradaria que el procés sobiranista acabés en la independència. Prop del 38% diu que sí, un percentatge que ha crescut en el darrer any. A continuació i en contraposició, s’hi dibuixen les respostes dels entrevistats en preguntar-los si creuen que, efectivament, el procés desembocarà en la independència. Només ho creu –atenció- el 16,5%, menys que fa un any.
Què està passant? Penso que és clar. D’una banda, l’independentisme no es desinfla. Ni perd força. El percentatge és estable, si de cas fins i tot lleugerament a l’alça. El problema és que, sent això cert, existeix un evident problema de credibilitat. Intueixo que molta gent sospita que això de la independència ni és tan fàcil, ni tan ràpid, ni basten els somriures.
Quan es parla de credibilitat o de confiança estem parlant sempre de líders. No només, però de líders i de partits.
Els factors a considerar en aquests apartats són diversos. Un de fonamental neix de la victòria –o derrota?- del 27-S. Quan l’independentisme no va arribar al 50% dels vots malgrat haver plantejat aquelles eleccions en termes plebiscitaris. Uns termes plebiscitaris al meu entendre temeraris, atès que els independentistes van voler imposar-se a tota la resta sumada, en comptes de senzillament enfrontar el sí (a la independència) al no.
Al Parlament, la coalició JxSí va quedar en mans dels antisistema de la CUP. Aquest fet ha llastat pesadament el procés des d’aleshores.
Tant és així, que a dia d’avui no hi ha cap seguretat que els pressupostos de 2017 puguin ser aprovats. La CUP exigeix noves renúncies a Junts pel Sí, on l’antiga Convergència (ara PDECat) intenta aguantar la posició, mentre que ERC, diguem-ho així, està més disposada a afluixar. Val a dir, perquè és una dada rellevant, que, en tot cas, qui menys hi té a perdre és, com sempre, Esquerra, que és qui està en millor disposició per afrontar unes eleccions anticipades, eleccions anticipades que, d’altra banda, resultarien desastroses per a l’anomenat procés.
El PDECat, hereu de Convergència, però un partit nou de cap a peus, necessita fer-se present i fer arribar la seva veu enllà i ençà del govern. La transició de CDC al PDECat ha fet que els convergents estiguessin una bona temporada atribolats, però ara, i més si un analitza els pròxims escenaris possibles, necessiten reforçar el partit. El PDECat cometria un error majúscul i una gran irresponsabilitat si es limités a seguir i subordinar-se al govern. Contràriament, s’ha de muscular, ha de tenir entitat pròpia. La seva veu, les seves veus, ha de ser percebuda i identificada per aquells seus partidaris i simpatitzants avui desorientats. Que són molts.