Un rudimentari motoret alimentat per unes piles va començar a brunzir de forma imperceptible per als presents. Un instant després, el llenç ‘Girl with balloon’ (‘Nena amb globus’), de Banksy, començava a lliscar avall i sortia fet tiretes del marc barroc on s’amagava una rudimentària trituradora. Tot plegat durant una subhasta a Sotherby’s, a Londres, el divendres 5 d’octubre.
Fa molt que Banksy sorprèn amb les seves obres murals, la majoria crítiques amb el que en podríem dir ‘el sistema’ o l’actual estat de les coses. Confesso que m’agrada Banksy per com utilitza la sàtira i per la seva creativitat. I també per l’estètica que li és pròpia, senzilla, neta, contundent. No tant pel que critica. Les seves sagetes solen apuntar a qüestions òbvies o, si no, que formen part de l’agenda de l’esquerra alternativa o anti-sistema. Però està bé que algú del seu talent ens cridi l’atenció sobre alguns dels grans problemes i injustícies del nostre món.
Obsessió per l’anonimat
Que Banksy hagi fet mans i mànigues per mantenir la seva identitat en secret no és irrellevant. Al contrari, el misteri sobre l’artista urbà més famós del planeta forma part de la seva obra i contribueix a completar-la. Aparentment, Banksy va néixer a Bristol i té uns 43 anys. La seva identitat, el seu nom i cognoms, ha estat objecte de diverses investigacions i existeix alguna hipòtesi més o menys sòlida sobre la qüestió. Un altre element a retenir, vinculat a l’anterior: l’obsessió per l’anonimat l’ha obligat a autèntiques proeses logístiques per aconseguir que les seves obres apareguessin en l’espai urbà -per exemple, a Londres- de forma rapidíssima i sorprenent -quasi màgica-, sovint aprofitant la nit. Bravo.
El 5 d’octubre l’obra s’havia adjudicat per 1,18 milions d’euros. Poc després va començar a autodestruir-se. Hi ha qui apunta que Banksy, el client i la sala estaven conxorxats. També que ell era a Sotherby’s, va activar personalment la trituradora amb un comandament a distància i va gravar amb el seu mòbil el que estava passant per assegurar-se’n la difusió. Tant fa.
El que trobo més d’interès, aquí, és el per què i, enllà d’això, el sentit que se’n pot desprendre d’aquesta -si ho podem dir així- ‘performance’.
Una primera aproximació, la que el propi artista abona, consisteix a enfocar-ho com una protesta, com una acció contra la comercialització de l’art, contra l’art convertit en mercaderia i, de retruc, en objecte d’especulació, d’especulació sovint obscena. Encaixa amb la ideologia ‘banksiana’. Seria, ‘Nena amb globus’, un artefacte concebut com una bomba activada a distància. Més enllà d’això, val a dir que són molts els artistes que han produït obres efímeres o que les han destruït. La broma de Banksy tampoc em sembla que tingui gaire a veure ni amb el surrealisme, ni amb el dadaisme, ni amb el ‘live art’. És més senzill.
Però el que va passar a Sotherby’s invita a altres reflexions. Una d’elles duu a constatar la paret amb què ja fa força anys va topar l’art contemporani. Fa molt que l’art -amb poques excepcions- no és capaç de sortir del seu cul de sac, del seu desert. La trituració de ‘Nena amb globus’ o els taurons en formol de Hirst serien, des d’aquesta perspectiva, l’enèsima confirmació del bloqueig o, per alguns, del fet que la creació artística ha arribat a la seva estació final.
Una vegada mig fet a miques, ‘Nena amb globus’ es va encarir notablement. El mercat, el sistema al que pretén enfrontar-se Banksy no sols va digerir perfectament la trapelleria subversiva, sinó que, fent una pirueta, va tornar a especular amb l’obra amb què acabava d’especular. ‘Voilà’. Això convida a una altra constatació: el mercat -el mercat de l’art en aquest cas- no sols és immune a presumptes atacs com el de Banksy, sinó que és capaç de beneficiar-se’n desacomplexadament, de donar la volta al mitjó sense despentinar-se. Banksy i la trituradora no fereixen el monstre -la societat de l’espectacle, acotaria aquí el situacionista Guy Debord-, sinó que a tot estirar li arranquen un petit somriure de suficiència, mentre el converteixen en una mica més poderós.
És art que una trituradora s’empassi per sorpresa una pintura? Els postmoderns repeteixen que la sorpresa, l”experiència’ viscuda a Sotherby’s és art. La sorpresa i l’experiència. I -que no falti- la transgressió. ‘Art on art’. Des del meu punt de vista, tot plegat és molt poqueta cosa. Ah! Ara el quadre mig fet a miques, a banda de ser més car, ha estrenat nom. Es diu ‘Love in the bin’ (‘Amor al cubell de les escombraries’).