Submergint, inert, envoltat del blau d’una gran piscina. Amb els ulls clucs, com un nadó al sac amniòtic. Així comença ‘Dolor y gloria’, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar. Els 108 minuts del film són un exercici de memòria i de nostàlgia. Una i altra cosa resulten en aquest cas pràcticament sinònims. Passada una certa edat, un, si és una persona mitjanament sana, prefereix no rabejar-se en les males estones, les equivocacions o la rancor. Opta per recordar allò que el commou. Allò que realment compta. És, probablement, una marca de la nostra evolució com a espècie. De l’instint humà per sobreviure, també moralment.
Aquesta pel·lícula no és una autobiografia. Però, en canvi, sí que ens diu qui és Almodóvar. O qui creu, qui vol creure, Almodóvar que és ell. La memòria és, al cap i a la fi, el fang amb què modelem la nostra identitat. Una fang al qual no deixem de donar forma amb el cor. Dolor y gloria és, doncs, l’espill en què Almodóvar es mira avui.
Pèrdua de la il·lusió vital
Salvador Mallo, interpretat per Antonio Banderas, és l’alter ego d’Almodóvar, que es retrata a si mateix -mitjançant un astut joc de miralls entre la realitat i la ficció- com algú al qual, per dir-ho així, la vida li ha quedat a l’esquena. Mallo és un director de cinema que un dia va ser molt celebrat, però que ha perdut la il·lusió vital i l’ambició professional. Ple de xacres físiques, adolorit, masegat, passa els dies ingerint medicaments i anant al metge, a més de flirtejant amb la droga. No té problemes econòmics. La seva única connexió amb el món exterior -viu en un pis preciós, folrat de quadres i sempre mig a les fosques- és la seva fidel secretària.
I es refugia en la memòria. En la seva infància -pintada amb magistrals seqüències lluminoses- de nen pobre i en la seva mare. La infància i la mare són la seva veritable pàtria, a la manera com en Salvador Espriu, per exemple, el jardí dels cinc arbres de la casa d’Arenys de Mar simbolitza el món feliç d’abans de la guerra i les morts.
També evoca Almodóvar l’amor perdut, a qui per atzar retroba. I l’actor amb el que va renyir i amb qui no ha tornat a parlar. El protagonista el va a buscar. És com si volgués apedaçar un estrip, com si ho necessités per redimir-se.
Amb Almodóvar només hi he parlat una vegada en la meva vida. En unes circumstàncies que tenen poc a veure amb el periodisme. Vaig fer el servei militar en un quarter que és pràcticament davant per davant del Palau del Pardo -residencia oficial de Franco. Quan vaig fer-hi la mili de la vila ja no se’n deia El Pardo del Caudillo, sinó senzillament El Pardo. Algun cap de setmana, amb els companys solíem agafar l’autobús per anar a Madrid a vagarejar. Així és com un dia d’hivern, pujant per la Gran Via, vaig veure Almodóvar, sol, davant meu. Jo duia una càmera Nikon FM2 penjada al coll. Pesava com un mort, però és un model mític, la càmera dels grans reporters de guerra.
Els meus companys de mili no havien vist cap film d’Almodóvar, però jo sí: ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’, ‘Matador’, ‘La ley del deseo’, ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’ i potser també ‘¿Qué he hecho yo para merecer esto?’ L’última havia estat ‘¡Átame!’ “¡Ostres, és Pedro Almodóvar!”, vaig avisar jo. “¿Qui?” En contra de la meva naturalesa poc expansiva, m’hi vaig adreçar. Ens van fer una foto amb la meva càmera Nikon. Una foto en blanc i negre, que conservo. Després ens vam dir adeu ràpidament. Aquell dissabte al matí hi feia fred a Madrid. ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’ m’havia fet pixar de riure. Xalava amb l’esperit rebel, gamberro, passat de voltes d’aquell paio.
La millor obra d’Almodóvar
No he pogut evitar, en recordar l’anècdota, calcular quants anys tenia Almodóvar en aquell moment. Trenta menys que ara, això és, 39. Li estaven passant aleshores algunes de les coses de què ens parla ‘Dolor y gloria’.
Durant tots aquests anys he continuat seguint l’obra de Pedro Almodóvar. Alguns films els he trobat bons, altres em van decebre. Un dels que més em va decebre està justament també inspirat en la seva pròpia vida: ‘La mala educación’. Massa enuig, massa revenja, fins al punt que em va fer la impressió que s’arribava a malmetre la forma, l’estètica, el muntatge, el ritme.
Però ‘Dolor y gloria’ és una altra cosa. Per mi, una de les millors, tal volta la millor, obra d’Almodóvar. Una pel·lícula que, tanmateix, no té quasi res a veure amb aquelles dels primers anys. Una creació que viatja realment endins, honesta, d’un existencialisme serè i elegant. Emparentada d’alguna forma amb ‘Cinema Paradiso’, de Tornatore, i, de molt més lluny, amb ‘Fellini, ocho y medio’.