Primer la concessió i després l’entrega del Premi Nobel de Literatura a Peter Handke van aixecar una important polseguera. Molts es van sentir –i se senten– indignats perquè s’atorgava el guardó a un home que va prendre partit pels serbis en la guerra dels Balcans i que va arribar a homenatjar Milosevic, El carnisser dels Balcans, assistint, el 2006, al seu funeral.
La polèmica sobre Handke té a l’interior una sèrie de preguntes interessants. En primer lloc, ens podem plantejar si per rebre un premi de literatura cal ser una bona persona o, en canvi, si això tant se val, ja que el que realment compta és l’obra, no les consideracions que es puguin fer sobre unes opinions o uns comportaments determinats.
És a dir, quan es jutja un creador, ¿què es jutja realment? ¿A ell o ella o bé la seva obra? Per respondre aquesta pregunta és imprescindible resoldre’n una altra prèviament. És la següent: ¿som capaços la resta, els que no som l’escriptor, pensador o artista en qüestió, de separar la persona de l’obra? És a dir, ¿som capaços d’aconseguir que el que creiem o sentim en relació amb la persona no contamini positivament o negativament la nostra percepció del que aquesta persona fa, del que ofereix a la societat?
Jo no ho crec. Podem, certament, provar-ho, esforçar-nos-hi i, segurament, fins i tot aconseguir-ho en part. O en bona mesura. Però mai del tot. No podem mirar les dues coses, l’obra i la vida, com dues coses sense contacte, perfectament aïllades. Diria que estem cognitivament incapacitats per dur a terme amb èxit una operació d’aquesta naturalesa.
La barreja no la podem evitar quan coneixem la vida de la persona i després apreciem les seves creacions. I tampoc quan passa al revés, és a dir, quan ens hem format ja una idea sobre l’obra i llavors accedim als relleus biogràfics de la persona, siguin, per exemple, les lloances ditiràmbiques dedicades per Salvador Dalí a Franco o l’estalinisme de Pablo Neruda. O, anant un pas més enllà, les acusacions de greus delictes sexuals contra el nostre director de cine preferit.
Per tant, tot i que es vulgui jutjar només l’obra, en realitat sempre s’acaba jutjant també l’home o la dona. És impossible separar del tot la persona del que aquesta ha creat. Alhora, no obstant, estic convençut que el que hauríem de disfrutar i estimar, o no, és l’obra.
Atzuzac
Davant això podem procurar no saber res personal sobre el creador que ens atreu i/o lluitar per minimitzar la distorsió del que sabem a l’hora de donar valor a l’obra en la balança.
Una variació extrema del problema arriba quan, per la raó que sigui, entrem en contacte personalment amb l’escriptor, pensador o artista de l’obra que admirem. La meva experiència és que en molts casos la decepció és ineludible i dolorosa, tot i que, quan hi ha confirmació, o el que podríem anomenar sintonia entre la persona i l’obra, l’alegria és gran. Em va passar, entre d’altres, amb l’extraordinari poeta (i erudit en qüestions musicals) Ramón Andrés. ‘Poesía reunida. Aforismos’ (Lumen) és, per a mi, una autèntica joia.
Pot passar també que tinguem un coneixement personal del creador abans o quan sabem poc de la seva obra. En aquest cas, és possible que passi el mateix però en sentit invers i que, per exemple, un bon judici sobre la persona afavoreixi la recepció de l’obra. M’ha passat amb un bon nombre d’amics i coneguts. I també amb l’escriptora Herta Müller. Malgrat la seva fama de dona taciturna i poc sociable, la premi Nobel de literatura del 2009 em va semblar una persona alegre, sensible i intel·ligent. I que guarda en el seu interior un món dens, dolorós i fascinant. Aquesta bona impressió em va portar a llegir obres seves que no havia llegit, i que, sigui dit de passada, vaig trobar fantàstiques. Haver conversat amb ella em va fer, sens dubte, comprendre millor i disfrutar més de la seva escriptura.
En aquest punt arribem a un atzucac: si saber coses sobre la persona pot afavorir l’aprofundiment en l’obra, el plaer intel·lectual, ¿per què evitar o abstenir-nos de saber-les? Una resposta podria ser que això és molt arriscat, ja que, com dèiem abans, en molts casos l’efecte serà el contrari, és a dir, perjudicarà la nostra recepció de l’obra (o potser ni tan sols ens vindrà de gust conèixer-la). Una segona temptativa de resposta podria ser la següent: els jurats que atorguen premis, si proclamen que el que jutgen és l’obra, que s’esforcin a fer-ho així i a fer-ho amb encert, i vostè, amable lector, sent conscient de tot això, faci el que, en cada moment, consideri més convenient o li vingui més de gust.