Sobre el paper, teòricament, amb el tiralínies a la mà, el projecte per convertir Sandro Rosell en el pròxim alcalde de Barcelona pot tenir el seu sentit. Al cap i a la fi, Rosell (58 anys) és un personatge molt conegut —no sé si dir popular, encara que segurament també— a Barcelona i al conjunt del país. Ha estat president d’un Barça exitós i, a més, víctima d’un muntatge corrupte que va suposar el seu empresonament del maig de 2017 al febrer de 2019, el que, naturalment, desperta empatia i solidaritat.
Així mateix, la percepció de molts sectors ciutadans és que Barcelona travessa un moment de decadència, que s’ha perdut força i també il·lusió. Molt pocs s’atreveixen a dir que els anys d’Ada Colau han estat fenomenals i una sort per a Barcelona. Atesa aquesta percepció, són molts els que troben que cal una candidatura que pugui plantar cara a Colau, guanyar i canviar les coses. Ho va intentar el grup de gent que va finançar a preu d’or l’‘operació Valls’, la qual, finalment, va servir per al contrari del que en principi es pretenia: en comptes de foragitar Colau de l’alcaldia, Valls —un tipus d’una vilesa inoxidable— la va fer alcaldessa.
Sobre el paper, dèiem, hi ha un espai que podria ocupar un tercer personatge —Rosell— més enllà de la mateixa Colau i d’Ernest Maragall, que semblen els dos únics candidats amb possibilitats. Collboni està determinat a competir, però sembla no tenir prou pes i, a més, se li farà costa amunt desempallegar-se del paper de soci de Colau.
Tanmateix, la, diguem-ne, ‘operació Rosell’ té, al meu entendre un problema de fonaments, greu i irresoluble: el mateix Sandro Rosell. M’ho han confirmat tant l’entrevista que va publicar El Periódico amb l’expresident del Barça com la que va emetre Catalunya Ràdio a principis de setmana. Aquestes declaracions no li han fet cap bé. En les entrevistes, hi desgrana un seguit de pensades entre puerils i de barra de bar, o bé que resulten directament inquietants a més d’absurdes.
La idea que més repeteix Rosell —fill d’un dels fundadors de Convergència Democràtica— és que ell i el seu grup no són polítics, sinó una cosa totalment diferent: són “gestors”. Són uns gestors disposats a “deixar de guanyar diners” durant uns anys —Rosell disposa d’un notable patrimoni familiar— per agafar les regnes de l’Ajuntament. De polítics, diu, no n’hi haurà “ni un”. Seran una col·lecció de gestors, explica, cadascun especialitzat en algun tema: salut, comerç, seguretat, neteja, etcètera. Aquestes persones, apunta, deixaran la seva ideologia política a “la porta de l’Ajuntament”. “Ni de dretes ni d’esquerres: de Barcelona”, va dir-li a Laura Rosel a tall de lema. Pel que fa als punts de vista sobre la independència o l’espanyolitat de Catalunya, Rosell assegura que també quedaran aparcats.
Atès tot el que hem pogut llegir i sentir, Rosell té una pèssima opinió d’allò que és públic i, en canvi, molt bona del sector privat. Així, l’Estat és un “monstre enorme” que “ens tracta com a esclaus”. És per això, suposo, que vol gestors i detesta els polítics. Igualment, té una visió com a mínim curiosa del que és un representant dels ciutadans. Per a ell, comunicar, adreçar-se a la gent, no té res a veure amb gestionar. Més aviat ho veu com a coses no sols diferents, sinó fins i tot oposades: “La meva feina tota la vida ha sigut gestionar. I si t’agrada gestionar no estàs per comunicar, estàs per gestionar. Has de decidir: o fer coses o explicar-les. Probablement s’han de mesclar les dues coses, però això ho he après amb els anys”, declarava a El Periódico.
A Sandro Rosell —si servís per a alguna cosa, si realment escoltés— caldria que algú li expliqués que la política no és una activitat tòxica, malèfica i corrupta per naturalesa, com ell sembla entendre. Sinó una activitat noble, que neix d’una voluntat de servei i de millorar les condicions de vida de la comunitat. Aquí se li podrien recomanar un reguitzell d’autors, des de Plató als nostres dies, passant per Max Weber, qui, al principi de El polític i el científic, assenyala que per fer política cal entendre la direcció o la influència sobre la direcció d’una associació política com és, per exemple, un ajuntament.
Quan algú diu que ell de política no hi entén o no en vol saber res, em poso a tremolar. I a sospitar. Molts dels pitjors dictadors han dit i repetit que ells no eren ni d’uns ni dels altres, sinó de tothom. I que cal que ells ostentin el poder perquè encarnen el poble i fan el millor per al poble. (Rosell: “Ni de dretes ni d’esquerres: de Barcelona”). “Haga usted como yo, y no se meta en política”, sembla que va dir Franco a algú amb tot el cinisme del món. Doncs, això.
Sigui com sigui, Rosell es contradiu quan comenta que no pactaria amb algú d’extrema esquerra com ara —apunta— Ada Colau. No havíem quedat que ni la política ni la ideologia no ens han d’influir? Que no érem gestors completament neutres i immaculats?
Més enllà de la connotació negativa sobre la política que li enterboleix la mirada (i la dels seus amics), Rosell hauria d’entendre que és impossible no fer política i també ho és deixar la ideologia a la porta de l’Ajuntament. Ningú pot separar-se de la seva ideologia, perquè els valors, els principis i les emocions de distinta classe són la raó per la qual actuem com actuem. Formen part de nosaltres. ‘Som’ els nostres valors, els nostres principis i les nostres emocions. Tot això és part, conforma, la nostra identitat. Per tant, no existeix la no-ideologia, com tampoc no existeix la no-política o l’apoliticisme, menys encara si un és alcalde o alcaldessa de Barcelona.
Per anar acabant, caldria, pel seu bé, que Rosell entengués que els inútils, els imbècils, els impresentables i les males persones estan molt ben repartides. És per aquesta raó que no sols se’n troben entre els polítics, sinó entre totes les activitats o professions. També entre els gestors. I entre els gestors en posicions de molt de poder. Jo mateix n’he pogut conèixer un grapat, i això que soc una mica més jove que Rosell i no m’he dedicat el món dels negocis.
Quant a la diferència —suposada— entre gestionar i comunicar, val a dir que justament una de les capacitats més importants d’un gestor (no cal dir d’un líder) és comunicar. Comunicar vol dir també tenir psicologia, entendre l’altre o els altres. Comunicar cap enfora, però també cap endins, cap a la gent que t’envolta, que forma part del teu equip o organització. De fet, no he conegut cap bon polític ni cap bon directiu d’empresa que no fos un bon comunicador. És més: estic convençut que cap de les dues primeres coses són possibles sense la darrera.