A les eleccions de diumenge a Galícia i als seus resultats se’ls ha prestat molta atenció. Han estat tractades, atesa la lluita a mort que mantenen el PP i el PSOE, com un episodi transcendental. Se n’han escrit, abans i després, milers i milers d’articles, i s’hi han destinat centenars i centenars d’hores de ràdio i televisió. Provem, a continuació, d’aclarir-ne alguns dels aspectes principals. Veurem també com Galícia i Catalunya, tot i estar allunyades, tenen alguns punts de connexió.

1) El primer aspecte pot semblar una obvietat: Galícia, com Catalunya, és un sistema polític. Cosa que vol dir que és un món en si, on operen unes forces i es produeixen unes dinàmiques diferents i pròpies. També significa que no es pot tractar d’entendre, com es fa una vegada i una altra des de la política i els mitjans madrilenys, aplicant-hi una plantilla predissenyada, sinó que l’anàlisi s’ha de dur a terme tenint en compte que a Galícia, com a Catalunya, les coses funcionen diferent que al Gran Madrid o l’Espanya estricta. És per això que s’ha de ser curós en recórrer a causes externes per explicar el que passa a Galícia. Inversament, cal vigilar molt a l’hora d’extreure conclusions pel que fa a Espanya a partir de les eleccions de diumenge. Naturalment, una altra cosa és que els partits —en aquest cas el PP, com també hagués fet el PSOE— intentin aprofitar una victòria a Galícia per tractar de desgastar el seu adversari a escala espanyola. És el que estan fent Feijóo i la premsa de dretes de Madrid aquests dies.

2) En segon lloc, com passa també en bona mesura a les Illes Balears —si més no fins a la irrupció de Vox en la governació autonòmica— el PP de Galícia no té res a veure amb el PP català —i encara menys amb el madrileny d’Ayuso, per descomptat—. A Galícia, el PP ocupa l’espai que a Catalunya cobreixen Junts, PP i Vox (abans CiU i PP). Aquesta capacitat del PP de Galícia de relligar, d’abastar una gran superfície política i electoral, constitueix un fenomen digne d’estudi. En temps de fragmentació, el partit d’Alfonso Rueda no sols ‘tapa’ l’espai que a Catalunya correspondria a l’antiga CiU, sinó que, a més a més, és capaç d’abraçar també l’espai a la seva dreta, el que correspondria a Vox (diumenge, l’extrema dreta d’Abascal amb prou feines va superar el 2% dels vots). Aquesta amplitud explica per què el PP ha governat gairebé sempre a Galícia. L’hegemonia del PP en el poder autonòmic (Fernández Albor, Fraga, Pérez Touriño, Núñez Feijóo i ara Rueda) només ha estat interrompuda puntualment en dues legislatures per dos socialistes, González Laxe i més recentment per Pérez Touriño. El PP gallec és indubtablement un bon exemple del que els anglosaxons anomenen un catch-all party.

3) Però el PP de Galícia no és només un partit molt extens en termes de superfície política i electoral. També és un partit molt ‘profund’, molt arrelat. El PP està enganxat, estretament lligat al territori. A cada barri, a cada poble, a cada ciutat. La gent del PP, a Galícia, te la trobes a tot arreu. A l’aldea més remota, al llogarret més aïllat. Tant és així, que els resultats d’Alfonso Rueda de diumenge no s’explicarien sense la feina feta pels alcaldes i per absolutament totes les terminals del partit, fins i tot les més modestes. Aquesta feina sorda, però precisa, ha fet, per exemple, que tot i augmentar sensiblement la participació, el percentatge de vot aconseguit pels populars pràcticament no s’hagi mogut. El PP penetra i amara totes les capes de la societat gallega. Des de les més epidèrmiques fins a les més pregones.

4) Un dels fets políticament més significatius del que va passar diumenge va tenir lloc en el camp de les esquerres. Mentre el PP va fer uns resultats molt semblants als de 2020, el Partit Socialista de Galícia es va desplomar i va perdre 5 diputats, que el van deixar amb 9 (menys de 208.000 vots). El pitjor resultat de la història. Les paperetes perdudes pel PSOE gallec van anar a parar al Bloc Nacionalista Gallec d’Ana Pontón, que, amb més de 467.000 vots, es va convertir en el segon partit de Galícia i en l’alternativa a l’hegemonia del PP. El repte de Pontón és consolidar-se en aquesta posició i continuar escalant, així com aconseguir bons resultats a la resta de convocatòries electorals: municipals, espanyoles, europees. (En les municipals de l’any passat, el BNG ja va escurçar notablement la distància que el separava dels socialistes). Capítol a part són Sumar i Podemos, i la seva carregosa guerra fratricida. El BNG els va passar per sobre sense esforç.

5) El candidat compta. La mostra més palpable d’això són els resultats obtinguts per Pontón, sobretot si se’ls compara amb els del socialista Besteiro. La del BNG feia anys que treballava tossudament, que picava pedra amb l’objectiu d’aconseguir un èxit com el de diumenge. No ha estat el cas de Besteiro, un candidat nou, que no ha tingut temps de ser prou conegut i encara menys de guanyar-se la confiança —la confiança no te la regalen— dels seus compatriotes. No ha pogut fer forat. En això, Besteiro no s’assembla al seu correligionari Salvador Illa, disposat a perseverar fins a aconseguir, fins que caigui com la fruita madura, la presidència de la Generalitat. Com se n’ha adonat Pedro Sánchez, el PSOE pateix un problema en l’Espanya autonòmica, on només ocupa el govern de tres de les disset autonomies (una d’elles Castella-la Manxa, amb García-Page). El PSOE té cap (la Moncloa) i peus (molts pobles i ciutats), però el cos se li ha fet molt esquifit, el que representa un enorme hàndicap.

6) Finalment, cal remarcar que ni l’amnistia ni la polèmica desfermada per les manifestacions off the record de Feijóo sobre un possible indult a Puigdemont no semblen haver influït en els resultats. El PP va voler utilitzar l’amnistia contra Besteiro, per una banda, i a Bildu i ETA (sempre ETA!) contra Pontón, d’una altra, una mostra més de la demagògia i el joc brut a què s’ha aficionat el PP. Al socialista (?) García-Page li va faltar temps per declarar que, com que si hagués guanyat l’esquerra (PSOE i Bloc), s’hauria dit que l’amnistia i Puigdemont havien guanyat, ell celebra que no hagi estat així. El que diu García-Page no se sosté, perquè és evident que ni la victòria del PP a Galícia pot interpretar-se com un aval a l’amnistia, ni una hipotètica victòria de les esquerres com una reprovació de la mesura.