Carles Puigdemont s’ha esforçat enormement al llarg de tots aquests anys a convertir el seu exili en un altaveu al servei del dret de Catalunya a l’autodeterminació i a la independència. Ho ha fet afrontant enormes dificultats i riscos. La seva obsessió ha estat donar sentit a l’exili i transformar-lo en una eina útil. Tot això té un mèrit concret i indiscutible. Però durant la campanya electoral última Puigdemont es va comprometre davant dels catalans a tornar quan el Parlament celebrés el ple d’investidura, fos per fer-lo a ell nou president o bé a qualsevol altre candidat, singularment Salvador Illa.
Puigdemont insistia en aquest compromís en una carta difosa a través de Twitter (X) un dia després que els militants d’ERC votessin i diguessin que sí a investir Illa. Ni en aquest llarg text ni en cap altra intervenció pública el líder de Junts per Catalunya no ha donat cap explicació sòlida i completa de per què ha decidit tornar i –igualment rellevant– de per què pretén fer-ho precisament durant la investidura d’Illa.
És evident que el retorn és un acte, un més, de desafiament i confrontació, en aquest cas, amb els jutges que insisteixen, rebel·lant-se contra la llei d’amnistia, a perseguir-lo. Puigdemont vol, aparentment, denunciar l’actitud de la justícia espanyola. Acceptant que fos així, no hi ha motius per fer-ho coincidir amb la investidura, si no és, és clar, que el 130è president de Catalunya pretengui enterbolir aquest acte solemne, cosa que, d’altra banda, no sembla exactament inspirada pel respecte al Parlament del país . Un tercer motiu per al retorn, compatible amb els altres dos, podria ser que, senzillament, Puigdemont està tip de viure lluny de casa. I que amb el retorn busca accelerar el pronunciament del Constitucional. Passi el que passi finalment, el que no resultaria acceptable en absolut és que, com a represàlia per la investidura d’Illa o per la seva eventual detenció, Puigdemont i Junts boicotegessin i provessin de fer caure tant sí com no el govern de Sánchez. Això suposaria, entre altres coses, ni més ni menys que satisfer els afanys d’aquells jutges que incompleixen la llei d’amnistia.