Sílvia Orriols s’ha convertit en un malson angoixant per a Junts per Catalunya. A les municipals d’encara no fa dos anys, a Ripoll, el seu feu originari i més potent, Aliança Catalana va aconseguir superar el 30% dels vots i va guanyar sis dels disset regidors del consistori. Junts va desplomar-se dels vuit del 2019 a tres. Ningú no sospitava que l’any següent Pere Aragonès convocaria eleccions anticipades. Les catalanes es van celebrar el 12 de maig del 2024. Poc menys d’un any després de les municipals. Aliança va presentar-s’hi amb el seu agressiu discurs antiimmigració i va aconseguir dos diputats al Parlament, però haurien pogut ser alguns més. És aleshores quan Carles Puigdemont i els seus s’adonen del que pot venir.

En l’estrena d’Orriols al Parlament es produeix una enganxada amb el president de la Cambra, Josep Rull, que li recrimina el to del seu discurs. Rull es va precipitar. La multa que la conselleria de Tània Verge va clavar a Orriols –10.001 euros– per unes manifestacions suposadament racistes va ser una altra equivocació. Aliança recorre constantment, com fa tot populisme, a la victimització. Orriols explota a fons les plataformes, que per a ella són tant Ripoll com també el Parlament. Les xarxes socials esbomben cada una de les seves paraules i accions. En moltes localitats de Catalunya es creen agrupacions d’Aliança. El partit s’estén, s’està estenent, com una taca d’oli. Sovint les persones que s’integren a Aliança són exconvergents i gent pròxima als entorns de Junts.

Al febrer Puigdemont opta a l’últim moment per no donar suport a una moció de censura per fer caure Orriols de l’alcaldia de Ripoll. Una enquesta feta al municipi ho desaconsella clarament. Junts s’ha adonat que pot ser pitjor el remei que la malaltia. Si la descavalquen, alimentaran el discurs victimista d’Aliança, que ara competeix en el conjunt de Catalunya, on cada cop és més i més coneguda. Al març, Junts i Pedro Sánchez arriben a un acord sobre la delegació de competències en immigració a la Generalitat. PP i Vox reaccionen de manera furibunda. També les esquerres, espanyoles i catalanes. Insinuen o diuen clarament que Junts desitjaria polítiques d’extrema dreta o racistes. Gabriel Rufián declara que s’ha de vigilar Junts per assegurar que les competències “es facin servir bé”, tot exigint al partit de Puigdemont que “recordi la Catalunya de tots de Pujol i no la Catalunya per a quatre d’Orriols”.

Puigdemont i Turull fa temps que han decidit no quedar-se de braços plegats mentre l’onada avança amb puixança. És fonamental plantar cara a Orriols en cada poble, en cada comarca, en cada ciutat. Turull es desplaça amunt i avall, com altres dirigents, per provar de reforçar i, si es pot, enfortir les seves posicions sobre el terreny. “Picar pedra” és només, però, una part del pla. L’altra implica abordar de cara la qüestió de la immigració, sense bonisme però també desmarcant-se de la retòrica provocadora d’Orriols. Insistir a presentar la immigració com un fenomen cent per cent positiu, obviant-ne les pegues, com fan PSC, ERC, els Comuns i la CUP, no serveix. I limitar-se a desqualificar Orriols obsessivament, tampoc. És mirar el dit i no veure la lluna. I la lluna són els problemes que la gent percep com a reals, i que l’amoïnen. I hi ha preocupació a Catalunya per la qüestió de la immigració, que sovint s’associa a la inseguretat i es veu com una amenaça a una identitat i manera de viure.