En política, tenir la raó no garanteix guanyar una determinada batalla. En el seu moment l’independentisme ho va poder constatar amargament. Es va pecar d’ingenuïtat. En el cas del nou finançament es confirma, com s’ha confirmat una vegada i una altra, que tenir la raó, defensar una causa justa, amb prou feines té incidència en el resultat final, ja que els adversaris no estan disposats a tenir-ho en consideració. Més aviat al contrari: moltes vegades els impel·leix a combatre amb més ímpetu la reclamació.

El compromís sobre un nou finançament, arrencat per ERC a Pedro Sánchez a canvi de la investidura d’Illa, és, de tot el ram de pactes tancats per l’independentisme amb Sánchez, sens dubte el més important. El que més pot millorar la vida quotidiana del català del carrer, de tots els catalans. Per això resulta tan decebedor que en aquesta qüestió —a diferència d’altres en què s’ha avançat a poc a poc, però s’ha avançat— la Moncloa hagi fet un pas enrere i s’hagi desdit del que va firmar l’any passat. Si abans qui havia de recaptar i controlar els diners era la Generalitat, ara ho faran les dues administracions. Si abans s’acceptava el principi d’ordinalitat, ara es presenta com un mer desideràtum dels catalans. L’ordinalitat, ara bandejada, és clau, atès que, en la pràctica, suposaria reduir dràsticament i posar un topall al dèficit fiscal gegant de Catalunya. Impediria que, a causa del repartiment, algunes de les autonomies que aporten diners, com és el cas, es vegin superades en recursos per altres que abans es trobaven darrere seu.

Quan es va tancar l’acord que va convertir Illa en president es va venir a dir que Catalunya, si bé no tindria un model com el del País Basc o Navarra, sí que disposaria d’un model “singular”. Però ara el govern espanyol assegura que el que hi haurà és un model singular, però per a tothom —extrapolable, generalitzable—, com si això no fos una escandalosa contradicció. La consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, ha celebrat el que serà, diu ara, “un model amb visió federal”.

Que Sánchez obrís la porta a un nou finançament va ser fruit de l’estricta aplicació d’aquell principi seu que advoca per “fer de la necessitat, virtut”. No neix, per tant, del convenciment. No neix de la voluntat de “fer de la virtut, virtut”. Les reaccions contràries a una reforma del finançament —l’actual fa onze anys que va caducar— han estat arravatades i colèriques, malgrat que ningú no sap com serà. Començant per Ayuso, que ha alertat que la unitat d’Espanya salta pels aires, i continuant per Feijóo, que ha amenaçat de derogar-la quan ell governi. Igualment ha ocorregut des de les files del PSOE, on el malestar és evident. El declarat enemic intern de Sánchez, el president de Castella-la Manxa, ha expressat el que molts altres socialistes pensen i callen, és a dir, que canviar el finançament és atemptar contra la igualtat entre espanyols. Anteriorment, García-Page havia formulat la següent sentència, que reflecteix una determinada idea d’Espanya: “La riquesa de Catalunya no és els catalans, és de tots”. (Per afegir-hi una altra pega, resulta que la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, serà la candidata del PSOE a Andalusia l’any que ve).

Per això mateix, exactament per això, es rebutja que es produeixi qualsevol modificació. Ningú no vol que Catalunya pugui posar menys diners sobre la taula
Totes aquestes reaccions, evidentment, no es produirien si Catalunya no contribuís exageradament a finançar el sistema. Per això mateix, exactament per això, es rebutja que es produeixi qualsevol modificació. Ningú no vol que Catalunya pugui posar menys diners sobre la taula. Com haurà notat l’amable lector, estem parlant sobretot d’interessos —territorials, partidistes— i de quina és la força política de cadascú. No pas de qui té o no té la raó. De què és i què no és just.

Hi ha un parell més de factors que juguen també en contra i que fan il·lusòria una reforma com la que Catalunya voldria i li convindria. Un és que Sánchez s’ha adonat que ERC no té prou força, i que, si bé pot causar-li problemes, no participarà en una moció de censura contra ell. El segon té a veure amb la política espanyola, absolutament polaritzada, emmetzinada, violenta. Ens trobem ficats en una espiral tòxica que erosiona la democràcia i en què, episodi rere episodi, escàndol rere escàndol, qui més hi guanya és Vox. En un context així resulta impossible argumentar, presentar raons, arribar a qualsevol mena de compromís. No es pot fer política, en el sentit honorable del terme. Tot és salvatge i emocional. Feijóo, malgrat que sap que Catalunya mereix un altre finançament, no s’asseurà, doncs, a parlar de res. De fet, fins i tot ha evitat insinuar una proposta pròpia. Al contrari, utilitzarà tots els mecanismes de què disposa, que són moltíssims, per continuar el combat a mort contra Sánchez. L’únic que compta per als populars, com per a tots plegats, és fer a l’adversari tant de mal com es pugui.

Periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)