Quan Artur Mas va aconseguir la majoria necessària al Parlament per convertir-se en president, es va posar de moda un leitmotiv, difós des del món convergent, segons el qual aquell nou govern –després dels dos tripartits, rivetejats de facècies i escàndols– seria el “govern dels millors”. Amb això, Mas i els seus pretenien subratllar, em sembla, que, a diferència dels últims anys, el que prevaldria a l’hora de compondre l’executiu serien les capacitats i els mèrits d’aquells que en formessin part. Des del primer a l’últim. No hi hauria lloc per a mediocres elegits només per ser del partit. No cal dir que aquell anunci del “govern dels millors” va ser objecte de burla, crítica i menyspreu per part de l’oposició. La veritat és, però, que Mas es prenia seriosament el deure de triar, dins de les seves possibilitats, els millor preparats per al seu govern, que, per a desgràcia del president, immediatament es va veure confrontat al daltabaix econòmic produït per la Gran Depressió, que, havent-se iniciat el 2008, duraria una colla llarga d’anys.

El president Mas tenia al cap quin havia de ser el perfil de les persones a promocionar d’ara endavant. Pensava en gent amb una bona formació i que hagués demostrat al llarg de la seva trajectòria, preferentment en el camp privat però també en el de l’administració i la universitat, unes sòlides competències. Aquestes eren persones en general acostumades a gestionar i que tenien una aproximació pragmàtica a la política. És a dir, eren persones idònies per fer coses, per actuar, per tirar endavant reptes complexos. Això no vol dir, esclar, que no tinguessin ideologia. La tenien. Ara: no eren gent aficionada al bizantinisme, ni a perdre el temps en eternes discussions sobre qualsevol subtilesa doctrinària. Bona part es podrien definir com a liberals –alguns més tirant cap a la socialdemocràcia, altres amb pinzellades conservadores–. Era un sector que s’havia anat sumant progressivament al moviment independentista que, de forma imparable i sostinguda, no havia deixat d’enfortir-se durant la primera dècada del segle.

Aquest tipus d’homes i dones van ser batejats aleshores, per alguns observadors i analistes, com l’“independentisme amb corbata”. Un grapat dels consellers d’aquesta mena es van incorporar al govern de Mas, després que ell fos investit el desembre de 2010. Igualment, va passar en el segon rengle, el tercer i més enllà. Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz, Lluís Recoder, Francesc-Xavier Mena i Pilar Fernández Bozal són algunes de les persones que van conformar aquell executiu de la Generalitat, encara sota les sigles de CiU.

Arribarien després la majoria d’aventures i desventures del Procés. Per la seva banda, Convergència trencaria amb Unió i acabaria transmutant-se en el PDECat per desembocar seguidament en Junts per Catalunya. Passat l’octubre de 2017, i amb la frustració i la depressió posterior en el món independentista, que encara dura, bona part d’aquella gent va decidir apartar-se i mirar-se la política amb més distància. Altres, però, van continuar lligats a aquell projecte polític, tot sabent que el PDECat ni, encara menys, Junts eren Convergència.

Jaume Giró, insigne representant del que hem anomenat “independentisme amb corbata”, va convertir-se en conseller d’Economia i Finances del govern entre ERC i Junts producte de les eleccions de principis de 2021. Va succeir en el càrrec Pere Aragonès, que esdevenia el 132è president de la Generalitat de Catalunya. Junts –liderat per un Carles Puigdemont des de Waterloo–, en sintonia amb aquell afany del “govern dels millors”, havia triat alguns homes i dones molt preparats. Periodista de formació, com el mateix Puigdemont, Giró havia ocupat càrrecs d’altíssima responsabilitat a La Caixa i a Repsol, entre altres grans companyies. Després de trencar-se sorollosament el govern amb ERC, Giró va continuar lligat a Junts. Era la figura més visible i notable d’aquell antic grup d’“independentistes amb corbata”, del qual cada vegada quedaven menys representants. Tanmateix, fa uns dies Giró va acabar tirant ell també la tovallola. En el comunicat que va fer públic, tot i que busca un to amable, es dol de l’arraconament, de la posició minoritària, pràcticament residual, en què, en el si de Junts, han quedat veus com la seva i d’alguns altres. L’antic conseller hi escriu: “Ni tampoc les orientacions coincideixen amb la meva manera d’entendre la política que crec avui convé i necessita el país”. Jaume Giró ha fet mutis i Junts, al seu torn, ha perdut una veu i un tipus de sensibilitat molt rellevant. També pluralitat i transversalitat.