El govern de Salvador Illa va basar la seva proposta als catalans en la capacitat administrativa, a aconseguir que la maquinària treballi correctament. Va prometre que les coses tornarien a funcionar després dels anys, per als socialistes perduts i deplorables, del procés independentista. Després de catorze anys a l’oposició, el PSC va tornar al Govern, tanmateix, sense una proposta de transformació real i en positiu de Catalunya. L’altra cara de la moneda era la política de normalització del país, girar full dels fets de 2017. Buscar que els catalans oblidessin, fins i tot es penedissin, dels seus anhels d’autodeterminació i llibertat nacional.

El problema d’aquest plantejament rau en el seu conservadurisme. El PSC no posa l’èmfasi en res encoratjador, sinó, simplement, a administrar com cal. Qui es pot il·lusionar amb un Govern que el que ofereix és el que està obligat a fer, allò que constitueix el mínim esperable? Quan algú basa el seu projecte en l’administració i poca cosa més, l’èxit o el fracàs passen a dependre en exclusiva de la percepció del ciutadà sobre com es fa rutllar el país. Quant al procés i l’independentisme, podem dir que, si està en hores baixes, s’explica, més enllà de Salvador Illa i Pedro Sánchez, sobretot perquè una part substancial del moviment no s’ha renovat i no troba com reconnectar amb la gent.

Tot i que governar bé pot semblar un objectiu prou modest, no sembla ni de bon tros que Salvador Illa i els socialistes l’estiguin assolint. Han estat moltes les vegades en què han decebut. Es constata, entre d’altres, en les polítiques d’habitatge, d’ensenyament, Rodalies i els serveis socials –cas DGAIA–, a més de la política lingüística, amb una conselleria poc més que decorativa. Però fixem-nos-hi, per tal de no endegar un balanç global d’aquests dos anys de govern, en tres exemples de les últimes setmanes: hem tingut el desastre absolut del Govern en l’organització de les proves PISA –resultat: Catalunya n’ha estat exclosa–; el caos ferroviari arran de l’eclipsi –i això que van crear una comissió interdepartamental per garantir que res no fallés–; i, també, el nyap monumental de la llei catalana contra la “compra especulativa d’habitatges” –inversió– impulsada per socialistes, comuns i ERC.

Aquest últim cas resulta potser el més rellevant. La clatellada a la proposta va arribar a principis d’aquest mes des del Consell de Garanties Estatutàries –la més alta instància juridicoconsultiva de la Generalitat–. Els membres d’aquest consell els elegeix el Parlament i, una altra part, directament el Govern. Per unanimitat, els experts van rebutjar la llei per col·lidir amb cinc articles de la Constitució, dos de l’Estatut i dos més del Reglament del Parlament. El seu informe va establir que la proposta lesionava, entre d’altres, els drets de propietat i herència. El Consell va retreure també que s’utilitzés el procediment de lectura única –és a dir, que es tirés pel dret– per impulsar un canvi d’aquesta naturalesa.

En definitiva, va quedar perfectament establert que la proposta s’havia confegit de pressa i malament. Molt malament. A més, el bloc governamental no va escoltar ni els ajuntaments –que serien els encarregats d’aplicar la norma–, ni els constructors, ni els propietaris. Es va planejar la reforma legislativa des dels despatxos, concretament els dels comuns, sempre amb l’acompanyament del Sindicat de Llogateres, una entitat que funciona gràcies als diners públics que rep. De fet, l’ideologisme dels comuns i els seus satèl·lits és el principal culpable que Catalunya i Barcelona s’hagin convertit en un demencial laboratori pel que fa a les polítiques d’habitatge.

Que el PSC i ERC els ho permetin i els flanquegin i avalin, i tenint en compte que l’habitatge suposa el gran problema social del país, constitueix una irresponsabilitat difícilment qualificable. Iniciatives com la llei contra la “compra especulativa”, que, en comptes de partir de l’anàlisi de la realitat, s’obstinen a culpabilitzar i incomodar els propietaris, no fan més que desanimar i frenar l’oferta. Aquest enfocament maldestre, que relega a un segon pla l’activació a la construcció i comercialització d’habitatges, en especial de lloguer, provoca que el dèficit de pisos augmenti cada any que passa, cosa que perjudica greument els sectors més febles de la societat. Paradoxalment i penosament, aquells a qui les esquerres juren defensar.