Ha passat una altra Diada després del Procés. La novena des de la fallida declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017. El moviment independentista continua en general registrant unes constants vitals baixes, de pur manteniment. Vivint en un impàs, en un parèntesi. L’independentisme habita el somni apàtic i anguniós al qual va donar pas l’1-O i els fets posteriors, inclosa la repressió policial i judicial. D’aquella enorme frustració en va néixer l’actual situació de parèntesi, però també en va sorgir, amb el pas del temps, una Aliança Catalana, que ha passat de fenomen local més o menys pintoresc a convertir-se en un dels actors protagonistes de la política catalana.

És evident que el partit d’Orriols no s’alimenta només de l’independentista frustrat. També de l’enorme empipada social amb la política convencional i de l’estupor davant un món complex, imprevisible i amenaçador. El Govern de Salvador Illa, que ja ha travessat l’equador, no aconsegueix ni de bon tros complir la seva promesa d’eficàcia i bona gestió. I encara menys consolidar les bases per a una etapa d’hegemonia socialista a la Generalitat.

L’impressionant impuls d’Aliança ha accentuat el segon gran problema, després de la frustració, de l’independentisme: la divisió. A la franca enemistat entre Junts per Catalunya i ERC, que els uns i els altres continuen alimentant amb obstinada miopia, i l’extravagant radicalitat de la CUP –que hauria de saber que l’enfrontament violent amb Aliança a qui beneficia és Aliança–, s’hi ha afegit Sílvia Orriols. El seu populisme antimusulmà fa la salsa independentista encara més complicada. Això significa que, encara que hi pugui haver en el futur una majoria independentista, resultarà impossible que pugui donar lloc a una concertació governamental.

Així estan les coses avui. Però es veuen a venir canvis, fortes sacsejades. El primer, tot i que potser no el més important, és l’aplicació de l’amnistia, que permetrà a Oriol Junqueras i també a Carles Puigdemont un nou duel a les urnes. Suposant, naturalment, que el segon vulgui continuar, una vegada a Catalunya, al capdavant del seu partit. Fa temps que Puigdemont no exerceix el seu lideratge públicament, a l’espera de l’amnistia. Que Puigdemont, una vegada aquesta amnistia sigui materialitzada, fes un pas enrere suposaria un gir important, no només per a Junts, sinó també per al conjunt del panorama polític català.

El segon vector de canvi serà Madrid. Tot està a punt per acabar amb el Govern de Pedro Sánchez i entronitzar-ne un altre del PP de la mà de Vox. El canvi serà radical, ja que la polarització no havia sigut mai tan gran ni la ira tan penetrant. Tot apunta que les pròximes eleccions legislatives espanyoles, siguin quan siguin, engendraran un panorama molt advers per als desitjos i els interessos de la gran majoria dels catalans. Aquesta amenaça per al país es pot convertir, però, en una oportunitat per al PSC i l’independentisme.

Salvador Illa, al capdavant d’un Executiu sotmès als interessos de Pedro Sánchez, es podrà convertir en el gran baluard contra un Govern espanyol de dreta i d‘extrema dreta. Illa podrà aparèixer a ulls de la gent com un valerós defensor de l’autogovern de Catalunya. Veurem si sap aprofitar o no l’oportunitat i arribar al 2028 amb una imatge reforçada, ben diferent de l’actual. L’ocasió també pot acabar sent força avantatjosa per a Junts i ERC si són capaços de fer el reset sempre ajornat però absolutament imprescindible. S’han de renovar a fons i començar de nou, la qual cosa passa per ser capaços d’oferir un projecte amb sentit a aquells que, com deia la samarreta d’aquesta Diada, encara hi són. Si Junts i ERC no fan els deures i continuen com fins ara, la remuntada serà impossible.

Però tot té una contrapartida, i també pot ser que Orriols es converteixi en la beneficiària del canvi de rasant. Si sap jugar bé les seves cartes, es pot consolidar com el gran pol d’atracció per als independentistes que vulguin respondre a l’ofensiva que desencadenaran Feijóo i Abascal.

El 2028 Catalunya tindrà eleccions. Tot apunta al fet que Puigdemont haurà tornat i que el PP i Vox tindran una majoria molt àmplia. La hibernació de l’independentisme s’haurà acabat i l’apatia resultarà impossible.