Jordi Pujol va ser un dels primers objectius de l’operació Catalunya, engegada des del ministeri de l’Interior de Jorge Fernández Díaz per conduir la guerra bruta contra l’independentisme aleshores emergent. Pujol i la seva família van ser prioritaris a desgrat que el president feia molt de temps que havia deixat el poder, no era protagonista del que després s’ha conegut com el Procés i no s’havia declarat independentista. En el braó per aconseguir els comptes dels Pujol a Andorra, l’operació Catalunya va incórrer suposadament en diferents delictes i va destruir dos bancs, la Banca Privada d’Andorra i la seva filial espanyola, el Banc de Madrid. sident va confessar –desoint els que l’hi van desaconsellar– que durant dècades havia amagat diners a l’estranger, l’origen dels quals era una donació del seu pare, Florenci, la ja cèlebre “deixa”. Resulta irònic que Pujol hagi sigut investigat i encausat justament per, diguem-ne, un pecat d’avarícia. I ho és perquè a ell, personalment –altra cosa són alguns dels seus fills–, mai no li han interessat gaire els diners, ni el luxe, i encara menys l’ostentació. El terrabastall va ser eixordador, perquè Pujol no és només el president de la Generalitat contemporània que més anys ha governat i que va alçar les parets mestres de la Catalunya d’avui. També per la seva força com a símbol nacional, polític i moral, una irradiació que traspassa fronteres partidistes. Aquesta condició simbòlica explica, justament, per què se’l va situar entre els grans enemics a abatre. Immediatament després de la confessió, el partit que havia fundat, Convergència Democràtica, el va repudiar. També Artur Mas, aleshores president de la Generalitat. Aquell escàndol va ser un dels motius que van empènyer a enterrar CDC, decisió que Pujol no ha acceptat mai. Aquest dilluns, 24 de novembre, ha començat –després de tretze anys d’investigació– el judici contra l’expresident i els seus fills (Marta Ferrusola va morir el 2024). El motiu: corrupció (cobrament de comissions per concessió d’obres públiques) i haver ocultat milions fora d’Espanya. En contra del sentit comú, després de fer comparèixer Pujol –95 anys– per videoconferència, el tribunal de l’Audiència ha decidit no excloure’l del judici, a desgrat que dos metges forenses havien determinat que no està en condicions físiques ni cognitives per defensar-se. Sembla que és un trofeu massa valuós per renunciar-hi. Per la seva banda, l’expresident català ha manifestat sempre la seva ferma voluntat de comparèixer. La caiguda en desgràcia de Pujol del 2014 va anar seguida d’anys d’ostracisme. Després, a poc a poc, la seva figura va anar sent rehabilitada i ell va començar a participar en actes públics. Molts d’aquests actes van ser promoguts per amics i admiradors. Però també des de les institucions. Cal remarcar, en aquest sentit, el gest valent de Salvador Illa de trobar-se públicament amb el seu antecessor el dia 17 de setembre de 2024, poc després de la investidura del socialista com a president de la Generalitat. En aquest procés de reaparició paga la pena recordar, per exemple, la presentació de la reedició del llibre de Pujol Dels turons a l’altra banda del riu el febrer de 2023. Allà va quedar clar que Pujol havia decidit deixar d’amagar-se. I també es va fer palesa la vella obsessió del líder convergent per com la seva acció política passarà a la història i, molt més encara, pel paper que ell ocuparà en la memòria col·lectiva de les pròximes generacions. Com és sabut, la història l’escriuen els historiadors, però la memòria col·lectiva la fan les societats al llarg del temps. A la llibreria Ona, Pujol va confessar: “Del que es tracta és de fer cas al que sempre m’havia dit la meva dona: «Tu has de procurar que hi hagi gent jove que s’interessi pel que tu dius i per les teves actituds»”. Aquell acte el va presentar Montserrat Dameson, que és de la generació dels nets de Pujol. Amb la voluntat de fixar com volia ser recordat, Pujol havia publicat, anys abans de la confessió sobre la deixa del seu pare, les seves memòries en tres volums, escrites amb l’enyorat periodista Manuel Cuyàs. Pujol, un democristià amb sensibilitat social, sempre ha tingut com a referent polític el Prat de la Riba de la Mancomunitat, molt més que a Macià, Cambó o Companys. De Prat de la Riba n’admira la capacitat de transformació real del país, a desgrat de les grans dificultats i dels pocs mitjans disponibles. Com a catòlic i com a persona, tanmateix, Pujol és un aspre, inclús dur, jutge de si mateix. Pujol no és un entusiasta ni un fan de Pujol. Però, més enllà del governant i de la persona, hi ha una altra dimensió que cal considerar. És el seu innegable influx ideològic. Al llarg dels anys, i des d’abans de la seva arribada a la presidència de la Generalitat el 1980, Pujol ha sigut el més rellevant ideòleg del catalanisme o nacionalisme català –cosa que l’espanyolisme no li perdona–, de tal forma que no es pot entendre la Catalunya d’ara sense tenir molt en compte la seva aportació en aquest àmbit. El conjunt del llegat de Pujol, polític, doctrinal, simbòlic, s’ha vist realçat en els darrers anys, i fins a l’extrem que alguns dels seus adversaris d’antany –socialistes i ERC– pretenen abonar-s’hi. Més encara perquè Carles Puigdemont, el líder de Junts per Catalunya, s’ha mostrat reticent i ambigu pel que fa a la figura de Pujol, que va destacar també per la seva contribució a la governabilitat i la transformació de la democràcia espanyola.