Darrerament, Salvador Illa no para d’ensopegar. Hem arribat a un punt que, en aquest país, tot sembla al caire del desbordament i el col·lapse. Pel que fa als socis de govern, el traspàs de l’IRPF, de moment, continua aturat, fet que va portar ERC a rebutjar els pressupostos. Per si no fos prou, la voluntat de tenir veu i vot sobre l’aeroport del Prat (batejat des de Madrid com Josep Tarradellas) sembla cada cop més improbable. Almenys si ho jutgem tenint present l’actitud intransigent de Maurici Lucena, president d’Aena.

Lucena ha repetit en diverses ocasions allò de “no pot ser i, a més, és impossible”. Està fent exactament com aquell sergent del cigró de l’acudit, que explicava als reclutes que les bombes, si no caiguessin per acció de la gravetat, ho acabarien fent “por su propio peso”. Militant del PSC i exportaveu d’aquest grup al Parlament, Lucena va repetir dijous, dia 16, que el que reclama Catalunya no és realitzable i que resultaria —atenció— inconstitucional. “Només hi ha espai —va emfatitzar— per aprofundir en la coordinació amb els territoris”, el que significa que, de poder decidir alguna cosa, res de res. I perquè ningú no es pogués fer il·lusions, va rematar: “La resta està fora del marc legal i constitucional”. Lucena, com veuen, se les dona d’expert en dret constitucional. Sobre la qüestió juridicolegal, poden llegir l’article que va escriure en aquest mateix diari el professor Joan Ridao. Com conclou Ridao, i en contra del que predica el socialista, ens trobem davant d’una qüestió estrictament política.

Analitzem-ho políticament, doncs. En aquest sentit, el primer és preguntar-nos per què Lucena actua com actua. A Lucena el va col·locar al capdavant d’Aena el govern espanyol. Aleshores, si és un empleat de Pedro Sánchez, què hi fa boicotejant les negociacions sobre el futur de l’aeroport? Què hi fa també complicant-li la vida al seu suposat amic Salvador Illa? El president de la Generalitat no ha parat d’assegurar a ERC i al conjunt de la societat catalana que tranquils, que Catalunya participarà en la gestió del Prat. La darrera vegada va manifestar, davant del Parlament, que resulta “imprescindible i essencial” que Catalunya tingui veu i vot sobre el Prat. Un fet que serà, va afegir, “bastant immediat”. Al cap de 24 hores va arribar la darrera plantofada pública de Maurici Lucena.

A diferència del que passa a Europa i al món, el sistema aeroportuari espanyol és radial i la gestió està centralitzada en mans d’Aena. Resulta una antigalla. És un sistema unificat en què els pocs aeroports que guanyen diners (com els de Barcelona o Madrid) financen aquells que en perden (la majoria). No hi ha competència entre aeroports, ja que tot ho controla Aena i és Aena qui mana sobre cadascun i també sobre el conjunt del sistema.

Només hi ha dues explicacions per a l’actitud de Lucena. Una: és més papista que el Papa. O sigui, més centralista que Pedro Sánchez i Óscar Puente, ministre de Transports, sumats. Si ens atenim a aquesta explicació, voldria dir que està fent la feina bruta de l’executiu central tot posant impediments a l’acompliment d’allò que el PSC va prometre a ERC a canvi de la investidura d’Illa. Segona possibilitat: el que pretén Lucena és calmar els accionistes privats de la companyia que presideix. El mateix Lucena ha subratllat —per atorgar més pes al seu rebuig radical— que, si se cedís algun poder a Catalunya, els accionistes privats de la companyia podrien emprendre accions legals. S’ha de considerar també la possibilitat, esclar, que totes dues explicacions siguin encertades al mateix temps. Per cert, qui són aquests accionistes privats d’Aena? Doncs, per exemple, BlackRock, el gestor privat de fons més gran del món, amb aproximadament el 5% del capital. BlackRock és, després del govern espanyol (51%), qui més accions té, una inversió que resulta un negoci d’allò més saborós.

L’actitud de Lucena ens pot fer témer perfectament que l’aeroport del Prat ens l’hàgim de pintar, els catalans, a l’oli. Això a pesar que el pacte d’investidura d’Illa amb els d’Oriol Junqueras diu ben clar que es pretén “tenir un paper determinant en la definició, articulació i gestió del nou sistema aeroportuari català”. Una cosa similar està passant amb el traspàs de l’IRPF. O, més dissimulat, el que s’està coent en el cas de Rodalies, on el govern espanyol es reservarà el dret de tirar per terra qualsevol decisió que no li plagui.

Periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)