Isabel Díaz Ayuso és el personatge espanyol que més s’assembla, sobretot en els pitjors aspectes, a Donald Trump. Ideològicament i en la forma, en la manera de fer. És una persona amb un atreviment il·limitat i una ignorància igualment il·limitada. Seria, com Trump, una pura caricatura si no fos perquè és perfectament real, existeix. No sols això: acumula poder i influència. Aquesta influència s’ha anat engrandint. Fa temps que vaig escriure que ella, en realitat, és algú de Vox dins els rengles del PP. Des d’aleshores, però, ha estat el conjunt del PP el que no ha deixat de desplaçar-se, de confondre’s amb l’extrema dreta i ‘contaminar-se’ ideològicament, fins al punt que avui PP i Vox s’assemblen molt més entre si que fa un any o dos. Els pactes autonòmics amb el baró del PP suposadament més liberal i centrat, Juanma Moreno, empassant-se com els altres la “prioritat nacional” de Vox reblen el clau d’aquest trist procés. Les veus que reclamaven un PP homologable a la dreta europea —a l’alemanya, per exemple— no han tingut més remei que emmudir, entre altres coses perquè ha quedat clar que Alberto Núñez Feijóo, aquell que va arribar a Madrid dient que no insultaria Pedro Sánchez, imagina el seu futur —ja definitivament i sense cap mena de dubte— al capdavant d’un govern de PP i Vox.

Les mancances demostrades per Feijóo i, especialment, la fragilitat de les seves conviccions, l’han convertit en una mena de líder tutelat. El tutela José María Aznar i el tutela Ayuso, els dos grans referents del que podríem anomenar “el PP profund”. I ho fan sense manies. La setmana passada hi van tornar. Després que Feijóo assenyalés tímidament que era hora de girar full del procés i mirar endavant, Aznar va corregir-lo. Del que es tracta, va sentenciar, no és de dialogar o arribar a acords amb els partits independentistes —catalans i bascos—, sinó d’aplegar una gran “majoria nacional” amb el propòsit d’executar una reconstrucció d’Espanya de “dimensió històrica”. Naturalment, quan Aznar diu “nacional” vol dir sense sobiranistes catalans o bascos. I quan diu “reconstruir” vol dir excloure’ls de l’equació. Ayuso també va sentir la necessitat de posar a lloc Feijóo. El seu extremisme i els disbarats amb què sol adornar-lo són de campionat. Ayuso va insistir, amb totes les lletres i tota la cruesa, en el que Aznar havia apuntat. Per a ella, cal alliberar-se de “l’amenaça independentista constant”. Per a la presidenta de la Comunitat de Madrid, “Espanya” ha de deixar de ser presonera de “dictadures minoritàries” que fan un mal terrible “als espanyols”. És impossible no adonar-se que, en la imaginació d’aquesta senyora, Espanya seria una cosa fantàstica, meravellosa, si no fos per aquesta gent malvada de Junts, el PNB, Bildu i les altres forces sobiranistes. I, és clar, si no fos per tots els que els voten. L’anti-Espanya del franquisme. També és impossible no adonar-se que, en el seu marc mental, Catalunya i el País Basc (potser també Galícia) esdevenen realitats alienes i externes a allò que ella té interioritzat com la seva “nació”. És per això que considera que cal apartar els sobiranistes, que expressen i encarnen la diferència de cultura i identitat. Una perspectiva que, per cert, lliga del tot amb les insinuacions de Vox i també del PP sobre la necessitat de canviar la llei electoral per tal que els partits ‘no nacionals’, és a dir, nacionalistes i sobiranistes, tinguin poc o gens a dir pel que fa a la governança espanyola.

Al PP i, òbviament, a Vox estan convençuts que la Transició no és que fos un punt d’arribada, sinó que va anar massa enllà. A Catalunya i al País Basc se’ls va donar massa. I uns i altres ho han aprofitat al llarg del temps per fer “xantatge” a la —veritable— nació, l’espanyola, i als espanyols, conjunt del qual no formarien part els que voten partits sobiranistes i, per extensió —en la seva mirada—, el conjunt de catalans i bascos. Com que Espanya ha pagat i està pagant molt cares les conseqüències de la Transició, el que toca ara és canviar-ho. Aquest ha de ser el gran objectiu d’un govern “nacional” de PP i Vox. És la “reconstrucció històrica” que, segons Aznar, s’ha de tirar endavant tant sí com no. És amb aquest rerefons que Ayuso menteix una vegada i una altra. Les últimes mentides les ha pronunciades fa pocs dies, quan ha acusat Sánchez d’impulsar una hisenda catalana com a “primer pas” per a “generar una nació paralegal” i de voler “finançar set vegades Catalunya per sobre de Madrid”. També ha recalcat, i s’ha quedat tan ampla, que el PSC i els independentistes són idèntics. És la mateixa Ayuso que està convençuda que: “Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?”.

Tot això, malauradament, té una llarga i negra tradició. És aquella Espanya que veu Catalunya i el País Basc com a elements aliens i desnaturalitzadors, xantatgistes i paràsits. Com a elements odiosos. Alhora, però, els bull la sang, s’encolereixen, quan catalans i bascos proposen el divorci. Ells podrien fins i tot estimar Catalunya i el País Basc, si Catalunya i el País Basc no estiguessin plens de catalans i bascos. Aquesta és la contradicció profunda d’aquesta mena de nacionalisme espanyol.