Comencem pels grans titulars que ens ha deixat l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, que confirma tendències ja conegudes en el nostre panorama polític. Aliança Catalana se situa com a tercera força –en empat tècnic amb la segona, ERC– al Parlament, gràcies als vots que marxen de Junts per Catalunya, que acusa una debilitat insospitada. Mentrestant, el PSC, a desgrat d’acumular moltíssim poder, no sols no avança, sinó que recula. Tot això coincideix, per exemple, amb l’enquesta publicada per aquest diari el passat mes de maig, tot i que aleshores l’ascens de Sílvia Orriols no era tan accentuat com ara.

Abans de continuar, convé assenyalar que les enquestes són només una instantània, el reflex d’un moment concret d’una realitat –en aquest cas, la realitat política– que es troba en evolució constant. Al cap de molt poc d’haver-se fet la fotografia, la situació ja ha variat i és una altra. Al fil d’això, cal recordar que ens trobem al juliol de 2026 i les eleccions catalanes se celebraran, si no s’avancen, la primavera de 2028. Falta molt de temps. D’aquí a allà han de passar moltes coses, previstes i imprevistes. Per exemple, és molt possible que l’any que ve tinguem a Madrid un govern PP-Vox, i també cal esperar que l’amnistia s’hagi fet efectiva del tot i Carles Puigdemont hagi tornat a Catalunya. No obstant això, els sondejos ens serveixen per poder-nos fer càrrec i entendre millor la situació en què ens trobem.

Els grans protagonistes avui són, sens dubte, Sílvia Orriols i el seu partit. Mai s’havia vist, des de la recuperació de la democràcia, una pujada tan ràpida i rotunda. Aliança està rebent el suport de molta gent que havia votat Junts. També pren votants a Vox. És claríssim que el gran reclam dels d’Orriols és la crida contra la immigració, especialment contra la immigració musulmana. Aquest fet hauria de servir a tothom per adonar-se que cal abordar la qüestió migratòria, agradi o no. No es pot deixar que se la facin seva i la capitalitzin ni Aliança ni Vox. Que aquests dos partits tinguin una intenció de vot estimada de pràcticament el 25% ens indica que la immigració –en el volum que l’ha rebut Catalunya– és percebuda com un problema per molts ciutadans. És una preocupació important. Si no volem que les receptes deshumanitzadores i sovint impossibles de l’extrema dreta continuïn avançant, la resta de forces han d’afrontar el fenomen de cara, han de propiciar un debat honest i han de fer propostes realistes –les autonomies tenen poques competències en aquesta matèria– i assenyades. Amagar el cap sota l’ala i fer veure que no passa res ens aboca a un escenari desastrós.

Quant a Junts, val a dir que les seves adversitats no les causa només Orriols. Junts pateix un problema clar de lideratge, ja que té un referent totèmic, Carles Puigdemont, que viu a l’estranger i, per tant, exerceix obligatòriament un lideratge anòmal, escapçat, enrevessat. La desorientació estratègica i la imprecisió del projecte també hi ajuden. En termes comunicatius, el tipus d’oposició que Miriam Nogueras protagonitza al Congrés –àmbit fonamental per a la projecció del par
tit– és sempre geniüda, en negatiu i poc constructiva. Aquesta dinàmica està passant factura a la marca Junts i, a més de fer-los perdre vots, els converteix en una víctima propiciatòria del discurs nou, simple i demagògic d’Orriols. Junts –amb greus dificultats també a la ciutat de Barcelona– ha de reaccionar. Però com? No ho sé. Amb tot, la reflexió ha d’anar més enllà de Puigdemont. El seu retorn, quan es produeixi, no solucionarà màgicament tots els mals.

Salvador Illa i el PSC, que a més del govern de la Generalitat controlen gairebé tots els grans ajuntaments, no aconsegueixen avançar cap al seu objectiu de construcció d’una nova hegemonia política a Catalunya. Més aviat al revés. No s’enlairen. Amb el relat de girar full del Procés i la “normalització” del país no n’hi ha prou. Tampoc amb la promesa, cada dia desmentida per la realitat, d’una gestió modèlicament eficaç. El caos de Rodalies o les protestes dels mestres en són tan sols dos exemples. El PSC, i això segurament és el pitjor, no disposa d’un projecte atractiu, i es fa difícil imaginar que aconsegueixi il·lusionar el país. Que el PSC actual sigui tan submís –com mai en la història– al PSOE representa també un ròssec molt notable, ja que alimenta la sensació que els qui governen Catalunya són només uns masovers dedicats a agradar a l’amo. Al marge d’aquesta poca embranzida del govern d’Illa, i malgrat que, potser, en el futur, als socialistes els caldrà també –tot i la recuperació d’ERC– el suport de la CUP per completar una majoria que els mantingui en el poder, el cert és que, a la pràctica, la irrupció fulgurant d’Aliança converteix en inviable una majoria alternativa.