El (re) trobament amb el pare

Posant l’esquena dreta, un ancià condueix una furgoneta pickup amb un barret de propaganda on hi diu -falsament- que ha guanyat un gran premi. A la caixa de la furgoneta, un compressor d’aire acabat de comprar. Woody Grant no hauria de conduir, però ho fa. Als peus del seient del conductor s’hi ajup, perquè no el vegin, el seu fill David. La pickup brilla mentre travessa majestuosament -perquè tothom ho vegi- el carrer principal del poble d’on el Woody és originari. Uns quants veïns el veuen. Entre ells, el malvat antic soci del Woody i la xicota de la seva … Continuar llegint

De bombolles i realitats paral·leles

Escrivia fa uns quants dies en aquestes mateixes pàgines, referint-me a la dificultat de l’espanyolisme per admetre els fets que qüestionen el seu relat, que «l’obstinació és marca de la casa. Es parla amb freqüència de la realitat paral·lela independentista. A l’altre bàndol, la bombolla té parets de ciment armat». Per descomptat, refugiar-se en les pròpies conviccions no és una temptació exclusiva de l’espanyolisme o l’independentisme, o de part d’ells, sinó una cosa molt humana. Humana i universal. Per això, la cèlebre sentència atribuïda al britànic Keynes, que hauria afirmat que «quan les circumstàncies canvien, jo canvio d’opinió, ¿què fa … Continuar llegint

El segrest dels nostres fills

«Vols fer el favor de deixar el mòbil?» Aquesta és una de les frases que més repeteix avui qualsevol adult que es relacioni amb nens, adolescents o joves. Tothom que tingui fills o que treballi en una escola, institut o –fins i tot– universitat sap perfectament què es vol dir quan s’esmenta el problema del mòbil. Entre pares i educadors és una preocupació, un assumpte que els amoïna vivament, una interferència. Una qüestió que afegeix moltes dificultats a la relació amb infants i joves. Als adults els inquieten un grapat d’aspectes vinculats als mòbils. Alguns d’aquests aspectes es fan extensibles … Continuar llegint

El malson del treballador insomne

Un dels invents humans més importants és, sens dubte, el temps. El mateix concepte, primer, i la forma de relacionar-nos-hi i mesurar-lo, després, han modelat, formatejat, el nostre pensament d’una manera radical. Que el temps, la idea que en tenim, és un constructe cultural resulta fàcil de comprovar. Només cal viatjar una mica pel món per adonar-se’n. Tanmateix, si un és observador i no vol invertir-hi tants recursos, en té prou visitant alguna comarca agrícola i endinsant-se en el temps del pagès. Sí: els pagesos, la gent del camp del segle XXI, encara tenen un temps que no és el … Continuar llegint

El malson del treballador insomne

Un dels invents humans més importants és, sens dubte, el temps. El mateix concepte, primer, i la forma de relacionar-nos-hi i mesurar-lo, després, han modelat, formatejat, el nostre pensament d’una manera radical. Que el temps, la idea que en tenim, és un constructe cultural resulta fàcil de comprovar. Només cal viatjar una mica pel món per adonar-se’n. Tanmateix, si un és observador i no vol invertir-hi tants recursos, en té prou visitant alguna comarca agrícola i endinsant-se en el temps del pagès. Sí: els pagesos, la gent del camp del segle XXI, encara tenen un temps que no és el … Continuar llegint

El periodisme abans, el periodisme ara

L’última pel·lícula de Steven Spielberg, Los archivos del Pentágono, , recrea el que aleshores va ser el cas més rellevant de filtració i publicació de documents secrets de la història. Un episodi que va actuar de prolegomen de l’escàndol Watergate, que acabaria políticament amb el president Nixon. De fet, el director té tan clara aquesta seqüència que dedica el metratge final de Los archivos del Pentágono a reproduir la seqüència inicial de Tots els homes del president (1976), el cèlebre film sobre el cas Watergate en què Robert Redford i Dustin Hoffman encarnen Bernstein i Woodward. Tanmateix, si en aquesta … Continuar llegint

El turista no és un criminal

El turista no és només aquell mascle o femella anglosaxons que es dediquen a beure i fer l’animal de dia i, sobretot, de nit; un descerebrat capaç de realitzar aquí unes animalades que no faria mai al seu país. Però aquest és l’estereotip que els promotors del debat sobre el turisme a Barcelona han aconseguit imposar, i que, sovint sense adonar-nos-en, també els que no ens sentim enemics del turisme acabem utilitzant. El debat, si realment se’n pot dir així, que estem vivint neix fa alguns anys, no gaires, i és alimentat per sectors ideològicament enquadrats en això que, en … Continuar llegint

El feminisme i el cos de la dona

Un grup de dones –encara que s’hi entremescla algun home– eleva el volum dels crits cada vegada que alguna parella o alguna persona sola entra per la porta de l’Hotel Weare de Madrid. Els que hi arriben posen una cara a mig camí entre la sorpresa i el temor. No havien comptat amb les feministes. Ells només volen informar-se sobre la gestació subrogada. Són persones, heterosexuals, homosexuals a vegades, que tenen la il·lusió i l’esperança de ser pares o mares. Era el 7 de maig, que va ser quan va tenir lloc a l’hotel la fira sobre gestació subrogada Surrofair … Continuar llegint

La tramuntana i les ganes de viure

El cementiri d’Alaior es troba sortint de la vila per Es Camí Nou, que és recte com una plomada i apunta al nord. Es cementeri, com diuen els menorquins, està situat en una posició elevada, en una talaia des d’on sembla vigilar les nou mil ànimes que un dia haurà d’acollir. Els murs són blancs de calç i dintre seu hi ha xiprers i palmeres, i a fora pins i oliveres. A Es Camí Nou, uns metres abans del cementiri, hi ha una construcció en forma de cub, una mena de gran púlpit, que serveix per donar la sortida a … Continuar llegint

Pregàries i metralladores

Al fons de la sala hi ha els magnífics ‘El pelele’ i ‘El quitasol’. Presideixen la mostra ‘Francisco Goya: Daydreams and Nightmares’ (‘Francisco Goya: fantasies i malsons’). Els acompanyen altres pintures i gravats, aquests últims una selecció de les sèries ‘Los caprichos’ i ‘Los desastres de la guerra’. Si en els primers el pintor aragonès du a terme una àcida crítica contra la societat de finals del XVIII, en els segons, un Goya ja gran hi mostra les atrocitats, la brutalitat, la indignitat, la humiliació de la guerra. Ho fa amb una cruesa desoladora. Renunciant a qualsevol artifici o embelliment. … Continuar llegint