Al carrer on vaig créixer els veïns ja no treuen les cadires a la fresca per xerrar. Per als nens poder barrejar-nos amb els adults i escoltar aquelles converses era quelcom màgic, fascinador. Hi ha alguns pobles on a l’estiu encara ho fan, però estic convençut que per a moltes persones, sobretot per als joves de les grans ciutats, la idea d’agafar una cadira i asseure’s a la vorera a parlar de tot i de res els deu semblar absurda, un pur disbarat. Robert D. Putnam repassava, en un llibre que en el seu moment va fer forat, les activitats … Continuar llegint →

Ha sortit un llibre que obre un debat molt contemporani i molt suggeridor alhora. Gira entorn a la següent pregunta: ¿val la pena tenir fills? L’autora és la sociòloga israeliana Orna Donath, que va entrevistar 23 dones que han arribat a la conclusió que es van equivocar. El títol és prou expressiu: Madres arrepentidas. Dues sociòlogues més, les professores nord-americanes Amy Blackstone i Mahala Dyer Stewart, van publicar no gaire abans a la revista The Family Journal un article en què aprofundeixen en el procés de decisió que porta dones i homes a renunciar a tenir descendència. L’article es basa … Continuar llegint →

A bans, és a dir, abans de l’explosió d’internet, l’adolescent havia d’enginyar-se-les com podia per realitzar incursions en el fosc i fascinant món de la pornografia. Al cine no el deixaven entrar i tampoc s’atrevia a comprar el Playboy, el Lib, el Clima, el Private o alguna revista per l’estil (el quiosquer no l’hi hauria venut i potser hauria alertat la família). Per descomptat, els pares controlaven la televisió, especialment quan programaven alguna pel·lícula de dos rombes. Com a consol, a l’adolescent li quedaven les fotos de l’Interviú, que fullejava a la barberia fent-se el desganat. Les publicacions més fortes … Continuar llegint →

Merlí, la sèrie protagonitzada per un professor de Filosofia (interpretat per Francesc Orella), ha estat un èxit per a TV3. La sèrie -la podríem anomenar miniculebrot- està ben feta, amb un personatge, Merlí Bergeron, amb grans virtuts i enormes defectes. És per això que el meu heroi no és ell, sinó el director de l’institut, el Toni (Pau Durà), que demostra prou criteri i intel·ligència per suportar Merlí al llarg del curs. N’aprecia que és algú que estima la seva feina profundament i a qui li importen, li importen realment, els seus alumnes. Toni descarta el que seria més fàcil, … Continuar llegint →