No acabo de comprendre Sandro Rosell. I començo a intuir que, si ho aconsegueixo, el que comprendré no m’agradarà gaire. Em desconcerta que, havent guanyat les eleccions amb la rotunditat amb què va fer-ho, dediqui les seves energies a perseguir l’ombra de Laporta. És com si no fos capaç de fer abstracció dels greuges soferts ni del ressentiment acumulat. No cal haver llegit Maquiavel («tot príncep ha de voler ser tingut per compassiu i no per cruel») per saber que qui governa així està abocat al fracàs. L’últim capítol és el dels comptes de Laporta i la seva junta. No … Continuar llegint →

Dels morts, en aquest país, quasi sempre se’n parla bé. I si es tracta del president assassinat pel franquisme, encara més, no cal dir-ho. Ho hem tornat a experimentar amb ocasió del setantè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Hi ha hagut un gran entusiasme commemoratiu, ribetejat d’elogis ditiràmbics, tot obviant que Companys, per expressar-ho diplomàticament, no va ser un gran president de la Generalitat. Uns l’admiren per haver declarat la independència el 34 i el reivindiquen perquè va ser “assassinat pels espanyols”. Uns altres enyoren el seu esquerranisme de verb flamíger. Tothom s’esforça a parlar-ne bé, com dèiem, del … Continuar llegint →

Los cambios en el Gobierno realizados por Zapatero reflejan, me parece que con bastante fidelidad, lo que el presidente cree tener por delante y, a la vez, lo que cree haber dejado ya atrás. Tiene por delante un intento de remontada, intento que debe verse favorecido por la mejora de la economía y por la inteligencia y temple de su ahora escudero, el Fouché por excelencia de la política española: Alfredo Pérez Rubalcaba. Las cosas se han puesto feas y, como ahora la partida va realmente en serio, solo cabe arrumbar frivolidades, ornamentos y guiños para trabajar con auténtica concentración … Continuar llegint →

No creo que vaya a funcionar, la verdad. No creo que funcione la táctica de utilizar la independencia y el soberanismo para meter miedo y evitar el hundimiento electoral anunciado para el 28 de noviembre. Al PSC el miedo al PP le ha funcionado siempre. Ahora se trata de trasladar el esquema a las autonómicas. Si Celestino Corbacho aludía a lo traumático (también habló de «confrontación» y «retroceso social») que puede ser un proceso independentista y Carme Chacón tachaba de antiestatutaria la propuesta fiscal de Artur Mas, José Montilla enfatizaba, cuando reveló la fecha de las elecciones, la importancia del … Continuar llegint →

El catecisme montillista assegura -l’home ho repeteix sempre que pot- que al PSC tots són catalanistes. No hi ha, per tant, sector catalanista. És bonic, si més no. No sé si algú s’ho creu (potser algú d’ERC, sí), però és bonic. Es tracta d’una manera pràctica i simple d’intentar esborrar no sols l’espanyolisme del PSC sinó també el seu minvat però elegant sector catalanista. Si tots són iguals de catalanistes, no té sentit ni lògica que hi hagi qui es digui catalanista, no? A més, a partir del moment que han estat convertits al catalanisme per decret queda absurd i … Continuar llegint →

A LA ESPERA de conocer los daños que la huelga general de mañana pueda causar en el ánimo socialista, el PSC parece hallarse al borde del abismo. Que Artur Mas se convierta, como no cesan de repetir los sondeos, en el próximo presidente de la Generalitat no supone necesariamente el hundimiento del partido de Montilla. Ahora bien, si, pasada la derrota en las autonómicas, fuera el Ayuntamiento de Barcelona -y con él, tal vez, la diputación provincial- el que se rindiera a CiU, el PSC se vería entonces inevitablemente arrastrado por una espiral de pánico y luchas intestinas que podría … Continuar llegint →