Hi ha diversos factors que tindran influència en el desenllaç de la desavinença entre Catalunya i Espanya que s’estan decantant, dilucidant, en aquests precisos instants. Mentre alguns són difícils d’identificar, altres resulten molt més evidents. Un d’aquests factors, al qual voldria dedicar avui atenció, és el Partit dels Socialistes de Catalunya, el PSC-PSOE, i, en concret, la seva postura sobre la consulta anunciada per Artur Mas.
Des del principi, els socialistes han treballat per intentar unir els ciutadans catalans independentment del seu origen o procedència. El PSC s’ha enorgullit sempre d’actuar de pont entre cultures, de facilitar la integració i de contribuir a la convivència, així com de ser la formació política que més s’assembla a Catalunya, que més fidelment reflecteix la diversitat social catalana.
La progressiva pèrdua de connexió del PSC amb el seu electorat i amb la societat en el seu conjunt –procés que el tripartit va accelerar però no va originar– va donar pas a una tremenda crisi interna i va acabar, entre altres conseqüències, desallotjant-lo del govern municipal de Barcelona i fent-li perdre les eleccions legislatives espanyoles a Catalunya per primera vegada.
Recuperar la connexió amb els ciutadans passa, segons alguns destacats membres del PSC, per accentuar i fer més creïble el seu catalanisme. En canvi, altres advoquen per concentrar-se en els sectors més identificats amb el PSOE, en una maniobra de replegament, defensiva.
Amb el PSC plenament sumit en aquest debat es va produir la manifestació de l’Onze de Setembre, que va congregar centenars de milers de catalans, i es va convertir molt probablement en la manifestació més gran de tots els temps. L’Onze de Setembre i el posterior cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal van propiciar que CiU deixés enrere el reformisme gradualista, el president Mas anunciés eleccions anticipades i una àmplia majoria del Parlament de Catalunya es fixés l’exercici del dret a decidir com a objectiu. Tot això suposa una clara inflexió, un canvi històric en la relació entre Catalunya i Espanya.
¿I el PSC? Després de no sumar-se a la manifestació ni donar suport, anteriorment, al pacte fiscal al Parlament, dijous passat, també a la Cambra catalana, s’abstenia en relació a la consulta autodeterminista proposada per Mas .
La qüestió, la qüestió al meu entendre realment transcendental, no és, si més no per ara, si independentisme, autonomisme, regionalisme, federalisme més o menys asimètric o confederació. La qüestió és si els catalans podem decidir sobre el nostre futur. El PP i Ciutadans tenen clar que no. Que ha de decidir el conjunt dels ciutadans espanyols, igualment un de Jaén que de Santander o de Mollet del Vallès.
En els dies precedents, els dirigents del PSC havien llançat missatges diferents i fins i tot contradictoris. Finalment, dijous al Parlament es van abstenir davant la proposta de consulta popular. L’argument va ser que, tot i ser favorables a l’autodeterminació, rebutgen el referèndum en no estar emparat per la legalitat espanyola. A part de difícil de comprendre, no sembla una postura que pugui ser útil als ciutadans. Sona a excusa, a sortida per la tangent. A sí, però no. Les úniques dues virtuts de l’abstenció del PSC són diferenciar-se del PP i guanyar temps per evitar que les esquerdes existents en el partit causin una gran catàstrofe.
Si el PSC evolucionés en la seva postura i acceptés la consulta estaria, de nou, erigint-se en pont, eixamplant el terreny comú, ja que estar a favor de preguntar als catalans no suposa, per descomptat, ser independentista. Es tracta d’una expressió de radicalitat democràtica. En aquest escenari, al PP i Ciutadans els quedaria en solitari l’àrdua labor de convèncer els catalans que renunciïn a ser consultats sobre el seu futur i el dels seus fills.
Mantenir la negativa a la consulta neutralitzarà en bona mesura els intents que pugui dur a terme el Partit dels Socialistes per fer sentir la seva veu i defensar el federalisme. Estar en contra de la consulta interferirà de forma molt amoïnosa en els esforços per convèncer els ciutadans perquè apostin per un model de tall federal, esforços que, per la seva banda, resultaran poc creïbles si el PSOE no col·labora lleialment.
Aferrar-se a la posició expressada la setmana passada al Parlament contribuirà sens dubte a empitjorar els resultats del PSC a les eleccions del proper 25 de novembre i llastarà pesadament el seu discurs també després. És cert que acceptar el referèndum significa afegir més tensió a les relacions amb el PSOE, fins, potser, a la ruptura. Però és l’única posició raonable per a un socialisme català que assegura rebutjar sumar-se al front del doble no –no a l’autodeterminació, no a la consulta– de PP i Ciutadans i que s’enfronta al perill d’esdevenir irrellevant a Catalunya.
Periodista.